17/02/2015

No és moment de jugar, a Europa

4 min
No és moment de jugar, a Europa

Escric aquest article durant una negociació crucial amb els creditors del meu país, una negociació el resultat de la qual podria marcar una generació i fins i tot esdevenir un punt d’inflexió per a l’experiment en curs que és la unió monetària europea.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Els especialistes en teoria de jocs analitzen les negociacions com si fossin jocs en què dos agents egoistes s’enfronten per veure qui s’endú un tall de pastís més gros. Com que en l’etapa anterior de la meva vida he consagrat molts anys a estudiar la teoria de jocs com a acadèmic, alguns analistes no han trigat gens a presumir que, com a nou ministre d’Economia de Grècia, em dedico intensament a tramar farols, estratagemes i opcions exteriors, escarrassant-me a millorar una mà fluixa. No hi ha res que estigui més lluny de la realitat.

En tot cas, el meu passat d’estudiós de la teoria de jocs m’ha convençut que seria una autèntica bogeria entendre les deliberacions actuals entre Grècia i els nostres socis com un joc, un estira-i-arronsa que es pugui guanyar o perdre gràcies a farols o subterfugis tàctics. El problema de la teoria de jocs, com solia dir als meus estudiants, és que s’assumeixen d’entrada les motivacions dels jugadors. Quan es juga a pòquer o al blackjack, aquesta presumpció no és problemàtica, però en les deliberacions en curs entre els nostres socis europeus i el nou govern grec es tracta precisament de forjar noves motivacions. Cal donar forma a una nova mentalitat que transcendeixi les fronteres nacionals, dissolgui la distinció entre creditors i deutors a favor d’una perspectiva paneuropea i situï el bé comú dels europeus per damunt de la política partidista, del dogma que esdevé tòxic quan s’universalitza i d’una concepció basada en el nosaltres contra ells.

Com a ministre d’Economia d’un país petit que passa per dificultats financeres, mancat d’un banc central propi i vist per molts dels nostres socis com un deutor problemàtic, estic convençut que només tenim una opció: deixar de banda les temptacions de tractar aquest moment crucial com un experiment d’estratègia i presentar els fets relatius a l’economia social de Grècia amb honestedat, posar damunt la taula les nostres propostes perquè el país torni a créixer, explicar per què beneficien Europa i exposar les línies vermelles que la lògica i el deure no ens permeten de traspassar.

La gran diferència entre aquest govern grec i els anteriors té dos vessants diferents. D’una banda, estem decidits a enfrontar-nos amb interessos poderosos perquè Grècia pugui tornar a començar de zero i puguem guanyar-nos la confiança dels nostres socis. De l’altra, també estem decidits a no permetre que se’ns tracti com una colònia del deute que ha de patir el que li pertoca. El principi de la màxima austeritat per a l’economia més deprimida resultaria pintoresc si no ocasionés tant de patiment innecessari.

Sovint em pregunten: “¿I si l’única manera d’aconseguir finançament fos traspassar les línies vermelles que us heu fixat i acceptar mesures que considereu part del problema, més que de la solució?” Em mantinc fidel al principi que no tinc el dret de fer farols i, per aquest motiu, contesto: “No traspassarem les línies que hem qualificat com a vermelles. En cas contrari, en realitat no serien línies vermelles, sinó un mer farol ”. “Però és evident que això comportarà molt de patiment per al poble -em diuen-. Per tant, només podem entendre que vas de farol ”.

El problema d’aquest raonament és que presumeix, com la teoria de jocs, que vivim sotmesos a la tirania de les conseqüències. Dóna per fet que no hi ha circumstàncies sota les quals hàgim de fer el correcte, no ja com a estratègia, sinó pel simple fet que és... correcte.

Enfront d’aquest cinisme, el nou govern grec innovarà. Ens abstindrem, independentment de les conseqüències, de firmar acords que siguin dolents per a Grècia i dolents per a Europa. El joc del qui dia passa any empeny que va començar el 2010, quan el deute públic de Grècia va esdevenir impagable, s’acabarà. Prou préstecs, almenys fins que disposem d’un pla creïble per fer créixer l’economia i poder-los pagar, ajudar la classe mitjana a tornar-se a aixecar i resoldre la gravíssima crisi humanitària que assola el país. Prou programes de “reformes” que colpegen els pensionistes pobres i els negocis de farmàcia familiars, però deixen intacta la corrupció a gran escala.

El nostre govern no demana als nostres creditors una manera de no pagar els deutes. Demanem uns mesos d’estabilitat financera que ens permetin emprendre unes reformes que arribin a la gran majoria de la població grega i comptin amb el seu suport, de manera que tornem a créixer i pagar els nostres deutes.

Algú pot dir que la nostra negativa a entrar en la lògica de la teoria de jocs la motiva una agenda política d’extrema esquerra. Doncs no. La nostra principal influència és Immanuel Kant, el filòsof alemany, que ens va ensenyar que els éssers racionals i lliures s’escapen del dictat de la conveniència per fer el que és correcte.

¿Com sabem que la nostra modesta agenda política, que és la línia vermella que ens hem fixat, és correcta des de la perspectiva de Kant? Ho sabem quan mirem als ulls als que passen gana als carrers de les ciutats gregues, o quan contemplem la nostra classe mitjana angoixada, o quan pensem en els interessos de tots els treballadors esforçats de cada poble i ciutat de la unió monetària. Al capdavall, Europa només recuperarà la seva ànima quan es torni a guanyar la confiança dels europeus posant els interessos de la gent al centre del debat.

stats