Josep M. Martorell
27/08/2016

No mosseguem la poma

3 min
No mosseguem la poma

Tots els que treballem en el món acadèmic coneixem els continus mecanismes d’avaluació als quals són sotmeses les persones que es dediquen a la recerca i, per extensió, les seves institucions. Arreu del món s’accepten com a estàndards tot un conjunt d’indicadors per fer aquestes avaluacions i mesurar la qualitat de la recerca científica, i això permet comparar persones, institucions i territoris amb un raonable grau de certesa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Seguint aquests indicadors, hom pot mantenir còmodament dues afirmacions: d’una banda, que la recerca catalana ha millorat ostensiblement en les darreres dècades; i, de l’altra, que aquesta millora ha estat superior a la d’altres territoris del seu entorn, fet que ha situat Catalunya com un territori capdavanter al sud d’Europa. Sense voluntat d’avorrir el lector, només una constatació numèrica: mentre que Catalunya representa aproximadament l’1,2% de la població del que es coneix com a Espai Europeu de Recerca (ERA), la seva aportació en tots els indicadors de productivitat científica de l’ERA supera el 2%.

Així doncs, tenim un sistema de bona qualitat, i unes polítiques públiques desenvolupades pels diferents governs de la Generalitat que han donat uns resultats esperançadors. Unes polítiques que, a més, tenen una virtut afegida: han estat fortament continuistes en els seus principis fonamentals, i han transcendit governs i legislatures.

Tot i així, no estem exempts de caure en algunes temptacions, davant les quals cal estar alerta i, òbviament, evitar-les. Una primera temptació consisteix a deixar-nos endur per un cert autoodi: considerar-nos culpables d’aquelles coses que no ens van bé i, en canvi, atorgar a la casualitat o a interessos espuris els nostres èxits. Considerar, per exemple, que els reconeixements europeus a científics catalans són atorgats per criteris allunyats del mèrit científic és, en el millor dels casos, una imprudència que cap país europeu s’atreveix a cometre.

També és temptador, de vegades, criticar l’alta internacionalització del sistema acadèmic català. La ciència és, per naturalesa, quelcom que es desenvolupa a nivell global, i la mobilitat del talent és una condició necessària per poder participar-hi. L’única alternativa per competir-hi amb èxit és mantenir el sistema amb les portes ben obertes: incentivar la mobilitat i afinar, a la vegada, els mecanismes que garanteixen l’atracció del millor talent. S’hi va referir en aquestes mateixes pàgines el professor Mas-Colell fa unes setmanes: “Hem d’assegurar que el sistema universitari i de recerca romangui obert”. Aquesta és una característica unànime dels sistemes acadèmics exitosos arreu del món, i una de les causes dels bons resultats de la ciència que es fa al nostre país.

En el cas concret del sistema universitari, la principal temptació és considerar els rànquings universitaris internacionals com una veritat absoluta, i a continuació maleir la nostra realitat comparant-nos amb Harvard, Cambridge o Stanford. Les condicions en què les nostres universitats treballen no són comparables, en cap de les variables a analitzar (recursos, història, legislació, etc.), i qualsevol valoració dels seus resultats ho ha de tenir en compte. De fet, es pot dir que els resultats que obtenen les nostres universitats són força positius, i cada cop millors. En tot cas, el que cal és treballar per millorar les condicions en què desenvolupen la seva feina.

Finalment, també és temptador confondre el desig amb la realitat: Catalunya, ara per ara, no és un estat independent, i és il·lògic demanar al seu govern que actuï com si ho fos. Per exemple, proposant que posi en marxa convocatòries de projectes de recerca: tot investigador català té avui dues agències finançadores per als seus projectes (l’Estat i la Comissió Europea), i és lògic que així sigui fins que Catalunya esdevingui un nou estat.

Amb la constatació d’aquestes alertes no pretenc moure el pèndol d’un extrem a l’altre: igualment cal evitar la temptació del cofoisme. Malgrat els bons resultats, és just reconèixer que sempre és possible fer millores en les polítiques públiques, i té un alt consens el fet que la ciència a Catalunya no rep encara la inversió econòmica que li correspondria.

Així doncs, no mosseguem la poma, per molt temptadora que pugui semblar a primera vista. Gaudim dels èxits assolits com a país, aprofitant aquelles crítiques ben construïdes. I no caiguem en les temptacions, que són nombroses i presents, i que ens desviarien d’un camí que gaudeix d’un remarcable consens, i que ens ha dut a uns resultats inimaginables fa només dues dècades.

stats