Publicitat
Publicitat

Caduca als tres mesos

No és país per a honestos

Què pensaríeu d'un paio, valencià, que li diuen Pedro i es fa dir Pete (Pit)? Probablement el mateix que jo.

M'esgarrifa pensar que em conviden a signar un manifest. D'un temps ençà esquive tots els que puc. Per favor, eviteu el meu nom. Sóc, com diuen els jugadors de cartes locals, un "cremaor". Entre al Gran Casino de València o al casinet del meu poble, em pose a la vora d'algú que està jugant i generalment perd.

¿Manifestos? Els he signat, perquè, de vegades, l'absència és més significativa que la presència. Ara bé, allà on fique la firma, reivindicació que se'n va en orris. Alguns exemples: "Salvem l'Horta" (no en queda), "Salvem el jaç del Túria" (de riu a séquia), "Salvem el Saler" (construït en bona part), "Salvem la Punta" (ni la punteta).

Quan allò de l'" OTAN, de entrada no " (Felipe González) en vaig redactar un de molt breu: "Sí a l'OTAN i a rebentar de salut". Em sembla que fou l'únic que vaig encertar.

22 de maig, eleccions autonòmiques i municipals al País Valencià. Membres imputats del Partit Popular, formació política que assolirà la majoria absoluta. Alacant: José Joaquín Ripoll, president de la Diputació; els alcaldes d'Oriola, Algorfa, Callosa del Segura, Rafal, Xacarella, Torrevella, Dénia. Els regidors d'Oriola (3), Pilar de la Horadada, Bigastro, Xàbia, Polop, Calp i Albatera. Castelló: Carlos Fabra, president de la Diputació; Vicent Aparisi, vicepresident, i els alcaldes d'Alcalà i Borriol. València: Francisco Camps, president de la Generalitat, Ricardo Costa, diputat, l'exvicepresident Víctor Camps i l'excap del gabinet de Turisme Rafael Betoret. Potser n'hi ha algun més, però amb una mostra és suficient.

Nosaltres: Una generació que no participàrem en cap guerra, però perdérem totes les batalles.

Fa deu anys va morir ramon barnils, amic, polèmic i polemista. Era un personatge únic, si més no irrepetible vist des de la meua imparcialitat. Sovint ens vèiem a Figuerola, en una casa llogada Patrimoni de la Humanitat (per allí passava tothom). De vegades jo el visitava angoixat per un tema personal que ell minimitzava fins a fer-me creure que no era tal, el problema. Tornava a València satisfet, però amb el problema.

En el procés de la seua malaltia el veia amb més freqüència, tant a Figuerola com a l'hospital de Reus. Mai li vaig escoltar una queixa, ni pels cigarrets fumats ni pels gintònics beguts. Feia plans: Em quedaré a viure al poble, amb algunes col·laboracions en tinc prou i aniré a veure't a Sedaví. Cert, amb poc en tenia massa. Ramon Barnils era sobri en unes coses i excessiu en altres. Era com era, sense màscares.

Als darrers dies, els doctors que l'atenien em digueren que aviat entraria en coma. Aquell cap de setmana consentiren que el passara a casa. Dilluns el vaig dur a l'hospital. De camí a Reus em va demanar escoltar Pascal Comelade. Jo no sabia què contar-li i potser vaig fer algun comentari estúpid, una banalitat que trencara els silencis inquietants. Dilluns em vaig quedar a la seua habitació. Una infermera li va dur un iogurt. Amb penes i treballs es va alçar del llit, per menjar-se'l. A cada cullerada, amb la mà tremolosa, es tacava el pijama. Vaig intentar ajudar-lo i em va aturar. Jo puc, em digué amb la veu vacil·lant però amb el to encara ferm. Aquest és l'últim record que he volgut conservar d'ell: el caràcter, l'amor propi.

Miguel blesa, que va presidir l'anterior cúpula de Caja Madrid, va proposar repartir, en plusos, 25 milions d'euros (repartir-los entre ells, no entre els clients). Caja Madrid, que s'ha fusionat, entre d'altres, amb Bancaixa ( Bancaja para los amigos ), va rebre una ajuda pública de 4.435 milions d'euros. El sistema financer és això: si obtenen beneficis guanyen ells; si perden, per ineficàcia o irregularitat comptable, et fan pagar fins i tot el sobre i els segells. Podem indignar-nos, però continuarem pagant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT