No ploris mentre et fan el TAC

No he plorat. Ni una vegada. D'acord, he estat a punt de fer-ho. Vaig quedar desfeta quan la ginecòloga em va dir que em derivava a la cirurgiana per a una intervenció al pit. I quan em van diagnosticar el càncer, i vaig dir a la doctora que tenia una filla de 10 anys i molts estudiants per atendre. I també aquell matí, quan, després de la tumorectomia, esgotada i desorientada per l'anestèsia, em vaig autoconvèncer que, d'alguna manera, el càncer era culpa meva. (No m'havia fet les exploracions mamàries religiosament; després de la mastitis no em vaig autoexplorar amb prou persistència.) Però les llàgrimes que no surten i no llisquen cara avall no compten. Avui, però, si no les continc, això és exactament el que faran.

Jec a l'escàner i l'aparell metàl·lic em tapa la vista gairebé del tot. Puc veure les camises, les trinxes i les mans dels metges: un oncòleg radioterapeuta, una tècnica de radioteràpia i un radiofísic. No els puc veure les cares.

La taula on estic estirada és freda i dura. Perdo la noció del temps (el rellotge tampoc no l'arribo a veure), però ja deu fer dues hores que dura això. Les mans, a sobre el cap, se m'adormen.

"Baixa", fa l'oncòleg adreçant-se a la tècnica, que està a punt de fer-me una marca amb el retolador. "Aquí?", fa ella. "No, a l'altre costat", la mà s'enlaira sobre la pell com una papallona sigil·losa.

Treballen en l'artefacte que em van implantar ahir. La cirurgiana el va fer passar fins a la cavitat del tumor, i un cop allà, el va desplegar, com un vaixell en una ampolla, per omplir el forat.

El catèter és com un petit batedor de cuina amb les barnilles buides com capil·lars. Les petites dosis de substància radioactiva viatjaran a través de les barnilles com petites vagonetes que deixaran anar la quantitat exacta de radiació en cada polzada del meu teixit mamari.

El mànec de la batedora sobresurt a través de la pell. En les sessions de teràpia, en un altre edifici, lluny d'aquí, connectaran el mànec amb l'aparell que subministra les dosis de substància radioactiva. Els radiofísics utilitzaran les exploracions d'avui per determinar exactament quan i on s'aturarà cadascuna de les barnilles en el seu recorregut pel meu cos.

Tinc sort que m'hagin triat per seguir aquest tractament (ha anat d'un pèl que el meu tumor no quedés fora del rang de mides), que consisteix en una setmana intensa amb dues sessions diàries, en lloc de les sis setmanes tradicionals amb una visita diària.

L'oncòleg em presenta un altre radiofísic, i ja en fan tres aquest matí. Només li veig la lluentor de la sivella del cinturó. La conversa entre tots dos ofega el meu "Hola".

Recordo la intervenció d'ahir, al quiròfan. Va ser desagradable, comparada amb avui. Per assolir un encaix perfecte, van fer passar el catèter -de la mida del meu dit petit- per una incisió estreta i gairebé tan llarga com un llapis. La sala estava plena de desconeguts (infermeres, estudiants de medicina, representants de la casa que fabrica els batedors), però, a banda d'algunes consultes amb un assistent, la cirurgiana només parlava amb mi. Els altres eren espectadors.

Avui l'espectadora sóc jo, i m'han donat el pitjor seient, gairebé sense visió. També faig de taula. La meva meitat inferior, en texans, serveix per deixar-hi els retoladors, els papers i els detritus del batedor.

M'esglaio: uns dits rudes m'han fregat sobtadament les cuixes: és el radiofísic, que arreplega els marcadors. Recullen; de seguida em deixaran estar, quan hagin fet les darreres exploracions amb l'escàner. Encara hi haurà més raigs X i proves al centre de tractament per radiació, però almenys no hauré d'estar-me sobre aquesta taula i seré un pas més a prop de tornar a casa.

En comptes d'estar alleujada, sento que se m'obre una aixeta darrere els ulls. M'estremeixo. Per res del món no em vull posar a plorar. No vull que aquests amables estranys em donin copets a l'esquena, em portin un got d'aigua i allarguin l'espera de la meva alliberació d'aquesta sala. No tinc perquè plorar. No estic espantada. El pitjor que m'han fet ha estat utilitzar-me de taula.

"Inspira, aguanta l'aire, respira amb normalitat", fa la cantarella electrònica que sento mentre passo per l'escàner.

Tanco els ulls i vaig repetint un mantra per estalviar-me una demora. "No ploraré mentre em fan el TAC. No ploraré mentre em fan el TAC".

Les comportes aguanten. Aguanten encara mentre m'aixeco de la taula, em vesteixo i camino per l'hospital repetint el meu mantra.

Sóc a fora, les comportes, però, cedeixen. Potser el sol, potser la visió del meu cotxe, que, en lloc de dur-me a casa, em durà cap a unes taules més fredes i amb nous estranys amenaçant-me amb retoladors.

Modifico el mantra. "No ploraré a l'aparcament", i corro cap al cotxe.

Per sort, sí que val plorar dins el cotxe. I ploro; i les llàgrimes em cauen al volant i a la falda. M'eixugo la cara, arrenco i condueixo fins a la pròxima cita.