Publicitat
Publicitat

No sóc separatista, i altres debats

No sóc separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes. Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de l'independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix pla moral colonitzadors i colonitzats. Segona, perquè atribueix als separadors -tipus Gregorio Peces-Barba- els mèrits del creixement de l'independentisme, com si en fos un gest merament reactiu. I tercera, perquè posa tot el focus d'atenció en la secessió, ocultant que la vocació més noble de l'emancipació no és pas l'aïllament sinó el desig de dialogar amb veu pròpia en un món interdependent.

En realitat,el que tanca un país és la seva condició colonial, fet que li impedeix mantenir una relació adulta, amb vincles autònoms i responsables, amb la resta de món. ¿És que de l'emancipació d'un fill de la tutela paterna, que també implica una ruptura, no n'elogiaríem el coratge d'emprendre una vida de relacions pròpies i responsables? La nostra emancipació nacional també busca l'assumpció de la capacitat plena per a la creació de lligams amb la resta del món a tots plans: des de la presència de la societat civil a les organitzacions internacionals fins a la participació del govern als fòrums polítics mundials. I, esclar, hi ha el desig de reconstruir nous vincles amb Espanya, d'igual a igual, que permetin deixar enrere una història colonial i els intents de genocidi lingüístic, cultural, econòmic i polític. Precisament, perquè no volem viure separats de res ni de ningú, cal que ens emancipem.

També és urgent combatre el fals argument que la lluita per la independència "crearà frustració". Com si no ens haguessin frustrat prou els gairebé quaranta anys de dictadura, i ara els trenta-i-tants anys d'autonomisme! L'advertència sobre la possible frustració és greu perquè parteix de la manca de confiança en la democràcia per arribar a convertir en realitat política la força de la voluntat popular. Jo no tinc la certesa absoluta que Catalunya arribi a ser independent, però tampoc no que mai arribi una pau mundial justa i duradora o un món lliure i sense misèria. Però no em semblaria acceptable que hi haguéssim de renunciar per mor de no crear frustració. Tot el contrari, dels tres objectius, tots prou ambiciosos, el de la independència és el més plausible en un termini relativament breu.

Finalment, cansaque es posi en dubte l'amplitud de la voluntat independentista pels previsibles resultats electorals del 20-N. Que jo sàpiga, en aquestes eleccions es demana qui ha de governar Espanya els propers quatre anys en un context de crisi extrema. I els catalans hi poden respondre pensant en el curt o en el llarg termini. Els independentistes, que com més som de manera més diversa pensem i votem, bé podem considerar que són unes eleccions que no ens incumbeixen. O podem creure que és una bona ocasió per anunciar una clara voluntat d'emancipació a Espanya. O podem fer el càlcul que l'exigència d'un concert econòmic serà l'alçaprem que farà veure, definitivament, la necessitat d'anar per lliure. I, per què no, hi pot haver qui vulgui contribuir a una majoria absoluta del PP -en conec més d'un- amb la intenció que s'acceleri el procés. És a dir: no s'hi val a comptar independentistes on i quan no toca. Que s'atreveixin a fer-nos la pregunta directa, que llavors ens podran comptar ben comptats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT