Publicitat
Publicitat

PARLEM / RALLEM / XERREM

"No sigos tracalet que perperiràs..."

Quan visites aquestes terres, entens de seguida per què una de les seves expressions més representatives és molt de fato. Entres a qualsevol casa i és impossible sortir-ne amb l’ astómec buit i el cap clar. Ja se sap, “a on hi ha fato hi ha vida”, que diuen aquí.

Qualsevol minjada, per poc festiva que sigui (aquí totes ho són, diria!), ha de tenir de tot, vermutet inclòs. Però no us refieu de tots aquests diminutius que fan anar, que aquí tot va a l’ample. Una sardineta no és una sardina petita, és qualsevol sardina. Perquè resulta que les sardines són les arengades, és a dir, només les que estan salades (com el cuixot o magre, que, per cert, quan és cuit és magre dolç). Tardet tampoc és ben bé un diminutiu, sinó que vol dir capvespre : “Bicert que Blai i la Rosario vindran al tardet”. Bicert és un arcaisme que vol dir ben cert. I si us hi fixeu, aquí utilitzen l’article personal d’una manera molt peculiar: els noms propis masculins només en porten si comencen per vocal (l’Àngel) i, en canvi, els femenins sempre. És una mena de pas intermedi entre el parlar que tenen cap al nord (on dirien “lo Blai i la Rosario”) i el del sud (“Blai i Rosario”).

Que nedin entre dues aigües, però, no vol dir que aquest parlar no tingui personalitat pròpia. De fet, cada poble d’aquesta extensa i poc poblada comarca en té! Diuen consogues, cossegues, cossiguetes, pensigolles, pessigonyes... I totes fan riure. Per no parlar de les tombarelles, que també a gairebé cada poble tenen variant pròpia: bela, bulquet, capitó, cabussela, cumbrela, curumbela... Xeic, ja us ho deia, que no s’estan de res! Tampoc de la mesdiada (si és llarga, a la millor ensomies i tot!), encara que tamé pot ser que et despertis una mica sompo (feixuc, amb poca vitalitat), que no té res a veure amb asturdit, que és algú espavilat. I ja et pots sentir satisfet si diuen que ets templat i lluït: afable i de bon veure.

Un cop acabada la manduca toca escurar els plats: atenció, aquí no vol dir passar-hi pa, sinó l’espart, paraula pròpia de la zona fruit d’una metonímia; fins fa pocs anys els fregalls eren sempre d’espart. I si després et diuen que repassis els plats no és que siguin uns malalts de la pulcritud (“A ver, tampoc se tracta de ser un dejecte”, que vol dir brut ), és que falta esbandir-los.

Com a tot arreu, los xiquets acostumen a ser tracalets, és a dir, mogudets, i sovint acaben pen (per + en ) terra i perperint (prenent mal, vaja), sobretot si van en la bicicleta (aquí amb ha desaparegut del mapa). Pa ( per + a ) berenar, els més llépols, casquetes, típicament farcides de cabell d’àngel, i també pan durmiendo o coques bastes. Sí, estan en contacte directe amb el castellà (¿i no hi estem tots?), però, també, i històricament molt, amb l’aragonès (tant que algun alcalde vol anar-se’n cap allà). Aquí el que els hungros (gitanos) feien ballar a les places eren onsos (ossos), com es diu també en aragonès. Als pobles de la comarca que limiten amb l’Aragó un nus és un nugo.

Ara bé, no us despistésseu (no us diran mai “No us despisteu”): que el present i l’imperfet de subjuntiu coincideixin en la 4a i 5a persona és la pista definitiva, perquè això només passa al tortosí. Es tracta d’un parlar tan de transició (és ben bé al mig del bloc occidental) que en algunes èpoques s’ha classificat dins del valencià i en d’altres en el nord-occidental, on s’ha quedat. Però és que dins el mateix tortosí també hi ha transicions. “Més avall diuen ell canta, cantava i cantaria, i natres ho acabem en -e : diem ell cante, cantave i cantarie ”. D’això en són molt conscients a la Terra Alta, on avui hem fet parada i fonda i sempre ets benvingut. I no em veig amb cor de descriure aquesta comarca millor que Quico el Célio i cia.: “Cap a les terres de dalt, roques com les de Benet, serres de Cavalls i Pàndols, un vi que porta alegria, inspiren pintors, artistes, somniadors de nit i de dia!”

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT