07/10/2011

No ens toqueu els boletus!

3 min

A veure si queda clar d'una vegada: al primer que intenti cobrar-me per buscar bolets li foto un tiro. Au, vés, home, vés. Vivim una crisi forassenyada, un temps en què les úniques alegries que ens queden són el Barçam et boletus . I farem bé gaudint-ne, perquè un dia fins i tot el Barça s'acabarà. Almenys Messi, que un dia es farà vell, com tots els déus, i aquell dia només ens quedarà una cosa: el boletus. N'estan segurs? No. L'altre dia a la tele sortia un senyor dient que s'ha acabat el bròquil, o més ben dit els bolets, perquè ell, que era el propietari d'uns boscos, pensava cobrar entrada a qui busqués bolets. Ho va dir i es va quedar tan ample.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tot plegat em fa pensar en aquesta idea, tan estesa, segons la qual la culpa de les crisis la tenen quatre brokers que manipulen les finances mundials des d'un soterrani de Wall Street. No és veritat. Aquesta crisi, més que cap altra, és fruit d'una cadena de complicitats que arriba als estrats més baixos. Penso en un del barri, un individu a qui tothom coneixia com el Cuatro Reglas. El Cuatro Reglas era un senyor més curt que la titola d'un virus. I li dèiem així perquè es vantava que al col·legi només havia après "les quatre regles". (Sí, sí, ho han llegit bé: sumar, restar, multiplicar i dividir.) Deia que un home de veritat no necessitava saber res més. Sempre s'estava a la barra del bar prenent un licor vomitiu, Cynar, que estava fet a base de carxofes. Una vegada vam tenir una discussió per l'etiqueta de l'Anís del Mono. Jo li vaig dir que aquell dibuix d'un cos de mico amb el cap d'un senyor calb representava Darwin. El Cuatro Reglas no coneixia la llei de l'evolució i quan li vaig dir que tots veníem dels micos una mica més i em pega.

Bé, la qüestió és que un dia el Cuatro Reglas va rebre un piset com a herència d'una tieta morta. El va vendre. Amb els diners en va comprar un altre de més vell però una mica més gran, en un cap de setmana va pintar quatre parets i el va revendre per dos milions de peles més del que li havia costat. I ja no va parar. De tot això no fa tant de temps. El Cuatro Reglas, que potser no era tan curt com semblava, es va convertir en el més ric del barri. Però si ho pensem bé, quin benefici en va treure, la societat, de la fortuna del Cuatro Reglas? Cap, si exceptuem els de la Cynar.

Recorden aquells temps en què un empresari era un senyor que creava llocs de treball? Doncs amb això dels bolets passa igual. Es podria pagar un sou a quatre aturats per buscar bolets, per exemple, i després vendre'ls al mercat. Però no, ui no, massa feinada. Tot es redueix a cobrar i parar la mà. Cada dia estem més a prop de Nàpols i més lluny d'Estocolm. Amb l'afegit que fomentarem les tensions, sempre latents, entre ciutat i muntanya. Sí, ja ho sé, s'al·lega que els pixapins desgastem la muntanya. Això és cert. Però la gent de fora també desgasta les voreres de Barcelona, i les embruta, i ningú no els cobra entrada. També es diu que quan anem al bosc els de ciutat obtenim el benefici dels bolets. Això ja no és tan cert. Si els meus amics del Bisaura s'ho proposessin serien capaços de trobar múrgoles al capdamunt dels semàfors de la Diagonal. I en canvi qui escriu això és el pitjor boletaire del planeta. Com diria l'Eugenio buscar bolets és el millor del món, perquè trobar-ne ja seria l'hòstia. Ho he provat tot. No em vaig perdre cap capítol de Caçadors de bolets , col·lecciono els fascicles d'aquest diari. No res.

En tota la meva vida d'aficionat només he tingut dos èxits. Un, espectacular, va ser un peu de rata fenomenal. Per a qui no ho sàpiga diré que els peus de rata tenen una forma curiosíssima, com de coral groc. Bé doncs, aquell feia gairebé dos quilos! Era a prop d'un petit restaurant de muntanya on, orgullosíssim, vaig ensenyar el meu trofeu. Lamentablement el iaio que el regentava em va informar que els únics peus de rata comestibles són els petits. Els grossos són tòxics i el meu, mortal de necessitat. Oooh! Vaig dipositar-lo en un cabàs de compost que tenien darrere del restaurant i me'n vaig anar. Al vespre, però, casualment torno al restaurant del iaio. I quin era el plat estrella del sopar? Fricandó amb peus de rata. El meu segon bolet va ser un rovelló perfecte, la casa de David el Gnomo. M'agenollo per contemplar de prop tanta bellesa. Aixeco el cap i davant meu hi ha una vaca més gran que una furgoneta. La vaca mira el bolet, em mira a mi i es menja el rovelló. Au.

Mirin, jo a la vaca la perdono. Fins i tot perdono al iaio del restaurant. Però si a sobre em fan pagar em compro una pistola.

stats