Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

No val la pena perdre-hi el temps

L'endemà mateix que Durao Barroso es convertís en el primer líder internacional que digués alguna cosa sensata sobre la possibilitat de la independència de Catalunya, les reaccions aquí no van ser les que desitjàvem, sinó les que ens temíem. Per part dels dirigents polítics i els mitjans de comunicació espanyols, res de res: omissió, silenci administratiu i tocada de flabiol, com si el president de la Comissió Europea no hagués dit res. Això sí: des de les entranyes més irrespirables de la caverna mediàtica i sociològica, va emergir tot d'una un coronel fatxa amb ganes de gresca que es va despatxar, des d'un diari digital afí, amb un recitatiu amb tots els ingredients que fan al cas: pàtries immortals, cadàvers per trepitjar, lleons ferotges que no convé despertar i la inevitable proclamació que "Espanya no és una nació qualsevol, sinó una de les més importants que ha donat la humanitat", com bé saben al Festival d'Eurovisió. El coronel Alamán Castro, que aquest és el nom de la dolcíssima criatura, també va advertir que "sense Espanya el món que coneixem no seria el que és". Quanta raó que té, mestre.

En fi, el numeret és vell i ja ens el sabem de memòria: cada vegada que als guardians de les essències els sembla que el problema catalán adquireix una mica massa de rellevància, apareix algun caballero mutilado a fer una mica de remor de sabres. Ara bé, que el numeret estigui més vist que el tebeo no vol dir que no hi tornem a caure de quatre grapes, i aquesta és l'altra reacció que cal lamentar. Segur que unes declaracions més o menys fetes al vol pel senyor Barroso tampoc no són cap panacea, però un servidor esperava, per part de les ments lúcides del catalanisme de tots els colors, que s'aprofités l'avinentesa per fer bullir l'olla i escombrar una mica cap a casa. Tret d'unes paraules del conseller Puig i del senyor Pujol júnior, no hem rebut cap més notícia. En canvi, qui més qui menys va aprofitar l'avinentesa per bolcar-se (i, en algun cas, rebolcar-se), en el fangar del coronel Alamán (que, per cert, té un cognom que és tota una temptació).

I aquest segueix sent un dels mals que fan plorar la criatura catalanista: que, en general, abans que dedicar un esforç a analitzar el benefici que es pugui treure d'una circumstància favorable, encara n'hi ha molts que s'estimen més especular entorn de l'última flatulència del troglodita de torn. Com solia dir en el seu dia el pare del senyor Pujol júnior, això no serveix per a res. Mentre les actituds -i el mateix ADN- del catalanisme segueixin sent bàsicament reactius, poca cosa hi haurà per fer: ens tindran presa la mida massa fàcilment. Ahir parlàvem de l'inici de normalitat que vèiem en les paraules de Barroso, per primera vegada disposat a acceptar la discussió sobre la sobirania de Catalunya dins el marc legal internacionalment vigent: ¿no valdria la pena seguir (des d'aquí, abans que des de cap altra banda) aquest camí, i deixar de perdre el temps amb les fanfarronades dels pitecantrops de guàrdia?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT