Publicitat
Publicitat

No volem màrtirs

REMODELACIÓ. La crisi de Govern ha suposat un fracàs, però també un èxit parcial, per al PDECat. D’una banda, s’ha constatat que el partit no estava prou alineat amb el president (i viceversa), i que alguns dels seus membres estaven obstruint l’objectiu del referèndum, per acció, dilació o omissió. Costa d’entendre que els implicats no s’apartessin fa un any, o que Puigdemont no els destituís, quan tenia més marge de maniobra. Resulta incomprensible que aquests dimissionaris, assetjats sobtadament per la por i els dubtes, siguin els mateixos que van signar el seu compromís amb el referèndum fa tot just dos mesos. ¿Esperaven, com la premsa de Madrid, que l’independentisme es desfaria com un terròs de sucre? Si aquest és el cas, s’han quedat amb un pam de nas, i aquest és l’èxit parcial, o almenys el baló d’oxigen per al PDECat, perquè el nou govern Puigdemont és obra tant del president com d’Artur Mas i Marta Pascal, la qual cosa és un bon símptoma per a un partit que necessita cohesió i un horitzó estratègic.

MADRID. Ara Carles Puigdemont té un govern de pedra picada. Amb consellers que saben exactament què se n’espera. Amb una ERC reforçada, empesa cap al lideratge del Procés que mena al referèndum. E la nave va, per sobre dels seus il·lusos enterradors, com diria Pujols. A Madrid la desesperació és notòria, perquè l’anomenat xoc de trens allà també fa por, i amb motiu. Ja han deixat d’escampar que Puigdemont està sol i que Junqueras, en el fons, es vol carregar el Procés per ser president. Mentre Iceta i Sánchez, en òrbita al voltant d’un llunyà planeta, reivindiquen l’Estatut sense cepillar, els cronistes de la Villa y Corte parlen més aviat de com modular la repressió per minimitzar els danys. Sobretot els danys propis, que poden ser enormes: aquí no hi ha en joc només inhabilitacions i multes, sinó la prima de risc. En un estat endeutat fins al coll. Poca broma.

COM SEMPRE. El govern dels irreductibles, com en diu David Miró, està format per homes i dones disposats a acceptar el sacrifici. García Albiol va parlar divendres de “càstingde màrtirs”, expressió que faria certa gràcia si no la digués un dirigent del PP. Però encara que el país té una tendència innata a glorificar les víctimes per endolcir les derrotes, tots preferiríem que no hi hagués màrtirs. Volem el referèndum per tenir sobirania, no una repressió que ens carregui de raons. Volem governants que exerceixin el seu poder legítim, i no herois represaliats que ens donin victòries morals. És lloable que Puigdemont o Junqueras es mostrin disposats a deixar-se inhabilitar. Però aquesta mostra de coratge parteix de la base que l’Estat imposarà la seva llei, i això no lliga amb un Procés que té com a fonament l’aprovació d’una legalitat pròpia, validada a les urnes. Si es diu als funcionaris que la nova legalitat catalana els empararà, ¿com no ha d’emparar els seus impulsors, que a més són els representants democràtics de la ciutadania? El destí dels nostres governants no ha de ser -donat el cas- el martiri, sinó l’exercici del poder democràtic enfront els qui volen violentar-lo. I la millor manera de fer-ho, l’endemà de la inhabilitació, és anar al despatx oficial a treballar. Com sempre.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT