Publicitat
Publicitat

Noblesa obliga

Penso en les persones que han vingut a Catalunya de fora estant, s'hi han quedat a viure i n'han fet la terra dels seus fills. Hi cap aquí un gran grup pertanyent a races, religions, classes socials, llengües diferents. La majoria d'ells han establert, al llarg dels anys, les seves relacions, de veïnatge, de feina, en centres escolars, culturals, esportius, de lleure. La vida transcorre per a ells de manera semblant a la dels autòctons. S'han enllaçat els camins, les vides d'uns i d'altres, a causa de la normal reciprocitat.

Una coneguda, que fa uns vint anys va venir a viure a Catalunya, m'ho va deixar clar quan en feia tres o quatre que hi era. Per qüestions de feina, havia viscut uns anys a Anglaterra i havia hagut de fer l'esforç d'aprendre anglès, ja en tenia prou de noves llengües. M'ho deia en castellà i jo vaig pensar que, si no aprenia català, era perquè sabia molt bé que no li caldria conèixer-lo per viure aquí amb total tranquil·litat. I així hi viu. Ara bé, la seva filla, que devia tenir dotze anys quan la família es va instal·lar aquí, parla un català perfecte i estic certa que li sembla d'allò més natural saber-lo i que els seus fills l'aprenguin. Deu parlar castellà quan va a casa a veure la mare i, com que de petita va viure uns anys a Anglaterra, deu tenir un bon nivell d'anglès, si, com endevino, l'ha continuat practicant.

Podem conèixer bé diverses llengües i depèn de l'edat, la facilitat, les hores que hi dediquem, les relacions que tenim, etc., que en parlem una, dues o més. A Catalunya, l'ús de diferents llengües és variat i una mateixa persona, a diari, sol expressar-se en dues o més segons el lloc on és. I molts canvien de l'una a l'altra dins la mateixa conversa de grup. Hi ha famílies que enraonen en llengües diferents, segons qui parla i a qui es dirigeix. I no passa res. Però hi ha poques persones que visquin a Catalunya, vinguin d'on vinguin, que vulguin que el català deixi de tenir la preeminència que té a l'escola. Perquè la majoria d'habitants d'aquest país entenen que, després d'una dictadura de quaranta anys, el català ha quedat debilitat i com a llengua té un procés de recuperació complex que no s'ha acabat. Amb més o menys interès personal, tothom està d'acord que s'intenti preservar del perill de la desaparició una llengua amb uns pocs milions de parlants, amb tanta vida darrere seu i amb tanta cultura que s'hi vehicula. També perquè el sentit comú ensenya que és millor saber-ne dues o més, de llengües, que no pas tan sols una, i és el que volen per als seus fills.

Llavors, el que no puc creure és que aquests partits polítics que abonen a Catalunya el castellà com a vehicle escolar es creguin que li calgui, a aquesta llengua. Opino que haurien de sentir vergonya quan parlen d'igualar-lo al català, què més voldria! La pretensió de treure al català aquest petit avantatge que tan sols té, en teoria i sovint no a la pràctica, als centres d'ensenyament de cara als nens i joves, em sembla mesquí. Entenc que pretenen l'omnipresència del castellà, una llengua que parlen una milionada de persones al món, que té un estat que protegeix i gombolda les seves produccions culturals, llengua que aprenen o coneixen ja molts dels immigrants quan arriben a Espanya i a Catalunya sense que calgui abocar-hi recursos.

Qui menysprea el dret que té aquest poble de mantenir la seva identitat també menysprea les persones que han arribat i d'alguna manera s'han fet catalans i han adoptat la llengua perquè va tot inclòs: amb la feina, amb els paisatges, amb la manera de viure. No puc entendre algú que actua d'aquesta manera. Vinc aquí, m'hi instal·lo, però rebutjo un aspecte determinat d'aquesta terra. La terra també té el seu dret.

Com que les persones d'aquests partits semblen intel·ligents i estan ben informades, si defensen una igualtat dins d'una gran desigualtat és per algun motiu. I jo no em puc creure que estimin la Catalunya real, com juren sovint en campanya, amb el que és i el que ha estat. I passant del català al castellà al Parlament de Catalunya no exemplifiquen la igualtat sinó que mostren amb arrogància que no suporten el català en aquest territori, ni tan sols en la seva més alta cambra de representació.

Així, doncs, si, a més, el Tribunal Suprem accepta el recurs d'unes famílies, tres, contra una petita norma que ajuda a recuperar una llengua de tot un poble, la qual n'és el principal tret diferencial, ¿què han de pensar els que lluiten per rescabalar-la de prohibicions i ignoràncies? Però els nens creixen de pressa. Desitjo que els fills d'aquestes tres famílies donin una lliçó als seus pares ben aviat. M'agradaria que ells demanessin estar amb el seu grup de classe en comptes de ser-ne separats per raó de l'idioma.

Aquella coneguda, que ja no tenia esma per aprendre una altra llengua fa vint anys, malgrat tot, de tant en tant em diu "adéu" i quasi estic segura que estarà contenta quan senti que els seus néts saben tan bé el català com el castellà. Si hi ha noblesa, obliga.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT