Publicitat
Publicitat

Només un espectacle glamurós?

"N ingú domina tan bé això de la pompa i la circumstància com els britànics". Ho deia divendres al matí una americana enmig de la gentada de més d'un milió de persones als carrers de Londres, i és molt difícil discutir-l'hi. Fins i tot el president De Gaulle, que d'anglòfil no en tenia res, va quedar garratibat, un cop que era a Londres, per la bellesa i la precisió de la cerimònia de presentació de la bandera del regiment, amb motiu d'un aniversari de la reina.

El casament del príncep Guillem i Kate Middleton -ara el duc i la duquessa de Cambridge- ha tornat a mostrar el talent natural britànic per fer un gran espectacle. Tots els detalls, des de la desfilada amb carrossa fins als arbres dins l'abadia de Westminster passant per la túnica escarlata de la Guàrdia Irlandesa, a joc amb les que duien els petits patges de la núvia, destil·lava aquell estil que només dóna la pràctica. Com va dir De Gaulle: " C'est impeccable! "

Els directors artístics de cine es devia morir d'enveja veient l'espectacle de divendres, i en el cas de Hollywood això és així literalment. Però els escèptics no es poden deixar preguntar: ¿els britànics ja només serveixen per a la pompa i l'exhibició d'una tradició inventada?, ¿tota la nostra història s'ha convertit en un fals cerimonial en què la tècnica cinematogràfica amaga el declivi nacional?

Avui el país viu una greu crisi, en què el creixement econòmic està passant de lent a estacionari, els ingressos familiars baixen i el govern du a terme un salvatge programa de retallades de la despesa pública.

Un casament d'aquesta envergadura pot semblar una útil distracció per fer feliç el poble, "un moment Maria Antonieta, una capa de daurat damunt la fractura social", com ho va expressar un comentarista.

Però encara que sigui així, no es pot minimitzar l'enorme fascinació que susciten els grans esdeveniment de la monarquia britànica. I fora de la nostra petita illa humida, la cosa encara es magnifica més. A tot el món, tres bilions de persones vam mirar com el nuvi besava la núvia: una imatge que van dur totes les portades dels diari americans, del New York Daily News al Wall Street Journal (el New York Times ho duia a dins i va triar per a la portada un foto de la parella allunyant-se en un cotxe ple de globus amb la matrícula JU5T WED).

Una marea de records kitsch ha inundat el mercat internacional, i cases de moda, de Los Angeles a Bombai, treballen com boges per imitar el vestit de núvia. I es dedicaran muntanyes de revistes, programes i llibres a l'esdeveniment.

Historiadors més seriosos intentaran desconstruir l'evolució de la monarquia i com, d'una manera força sorprenent, sembla capaç de mantenir-se a l'altura dels temps. Ara fa cent anys, la família reial britànica era, estrictament parlant, la casa de Saxònia-Coburg-Gotha, gràcies al casament de la reina Victòria amb un príncep alemany. El 1917 -la data parla per ella mateixa- el rei va anunciar que la seva família es diria Windsor a partir d'aquell moment, cosa que va suscitar l'únic acudit que se li coneix al kàiser Guillem II de Prússia, que va afirmar dir que tenia moltes ganes de veure Les alegres comares de Saxònia-Coburg-Gotha .

Però el tron del kàiser Guillem va desaparèixer i el tron britànic no, potser perquè va ser capaç de canviar subtilment. El canvi de nom el va decidir Jordi V, que es va casar amb la filla d'un altre alemany (tot i que anglicitzat). El seu fill, Jordi VI, la història del qual s'explica en l'oscaritzada El discurs del rei , es va casar amb la filla d'un comte, la dona que hem conegut com a reina mare en els últims 50 anys de la seva longeva vida. I el seu nét, l'actual príncep de Gal·les, també es va casar amb una filla de comte, tot i que en aquest cas la cosa no va sortir gaire bé.

Gradualment, la família ha anat llançant la seva xarxa matrimonial més i més lluny. El cortesans de la vella escola poden arrufar el nas en veure els orígens de l'actual duquessa de Cambridge. Però el fet que la seva mare fos una assistent de vol, el seu avi un constructor i el seu rebesavi un miner és un episodi de gran interès en la història social.

D'alguna manera forma part del conte de fades que, per a tants diaris, televisions i gurus mediàtics, ha estat aquest casament. Però, al marge d'això, allò que els que miràvem vam veure no va ser ascensió social sinó pur glamur. I, curiosament, aquesta concepció del casament reial com a carnada per acontentar les masses s'acosta molt al que pensava Winston Churchill.

"La notícia ha causat un enorme plaer en totes les classes socials", va escriure a Jordi VI, després que la filla d'aquest, la princesa Elisabet, es va prometre. "El casament -va dir Churchill- serà un motiu de joia nacional, encara més esclatant sobre el rerefons ombrívol de les nostres vides".

Quan va escriure això, el juliol del 1947, el país estava assetjat per problemes econòmics, igual que avui. També estava exhaust després d'una llarga guerra, en la qual la parella de nuvis -avui la nostra reina i el seu espòs, el príncep Felip d'Edimburg- van servir. La que llavors era una mecànica de l'exèrcit femení, és avui l'únic cap d'estat viu que ha vestit un uniforme en la Segona Guerra Mundial. Ell és, sense cap mena de dubte, l'únic consort d'un cap d'estat que ha estat en combat.

Amb sort, Guillem i Caterina tindran un fill prou aviat perquè el seu rebesavi li pugui parlar de la Batalla del Cap Matapan, que va tenir lloc fa 70 anys, una de les grans victòries de la Royal Navy en l'última guerra de la qual tots ens podem sentir orgullosos, i en la qual va participar el tinent Philip Mountbatten.

Al costat de la pompa i de la circumstància, del glamur i dels oripells, això també ajuda a entendre per què, malgrat tot, avui una reina encara regna a Anglaterra.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT