Publicitat
Publicitat

LA BORSA O LA VIDA

Només hi faltes tu/ Encara no hem vist res

Només hi faltes tu

Joan Ignasi Elena, Àngel Ros i Pere Navarro no han pogut esperar al 20-N, com els havia demanat José Montilla, per postular-se com a futurs candidats a primer secretari del PSC. Miquel Iceta, que també en té ganes, de moment continua desfullant la margarida, esperant que s'iniciï el procés de debò mentre observa, tranquil, com els rivals, des de Vilanova, Lleida i Terrassa, van gastant la pólvora en salves de salutació.

En aquesta cursa, els periodistes tenim pressa per saber quin paper voldrà jugar Montserrat Tura en la necessària renovació socialista. I ella -de mena tossuda, de tarannà coherent- insisteix que primer cal parlar d'idees i després de noms. No és un discurs nou. Ja en altres ocasions fa la sensació que Montserrat Tura ha deixat passar alguns trens per haver-se mantingut fidel a la seva convicció que un partit polític no ha de començar la casa per la teulada, i menys encara quan cal una reconstrucció a fons. La setmana passada, en el programa de Xavier Graset a Catalunya Ràdio, aquesta Tura que té la virtut de parlar clar, no va tenir recança a dir que Esquerra Republicana havia fet les coses malament en nomenar primer el president i la secretària general abans de celebrar el congrés per fixar els objectiu del partit.

Primer el relat, després les persones. La màxima és bona però sembla, pels vents que bufen en la política dels partits, que pesa més el lideratge i el carisma que no la definició d'horitzons i els mitjans per arribar-hi. Seria una llàstima que l'exconsellera, que va ser ben valorada tant a Interior com a Justícia, no entrés a aportar les seves idees en la cursa successòria de Montilla, que ha de servir, més enllà de canviar el cromo, per establir el paper que ha de jugar el PSC en la propera i decisiva dècada.

Encara no hem vist res

Joan Capri, un bon dia, va anar a l'oficina on tenia el seu compte corrent i va demanar que li ensenyessin els seus calés. L'actor necessitava saber que en podria disposar en qualsevol moment. Per sort, no tots teníem el costum d'en Capri, perquè més d'un hauria caigut rodó de veure que els seus diners no hi eren. Si hi haguéssim anat tots junts, al mateix dia i hora i amb bones maneres, el director de l'oficina s'hauria posat vermell però potser hauria servit perquè l'entitat en qüestió no continués estirant més el braç que la màniga fins a arribar a altes quotes d'irresponsabilitat. I ara no ens hauríem quedat amb un pam de nas i, pràcticament, sense caixes catalanes.

Només fa un any teníem deu caixes d'estalvis que vertebraven el territori (de Manlleu a Tarragona, de Sabadell a Manresa) i que singularitzaven el sistema financer propi. Un altre fet diferencial del qual estàvem cofois. Ens encantava veure amb quins anuncis tan bonics les caixes patrocinaven els esports al Telenotícies . Aquells espots generaven confiança i ara sabem que, segurament, era publicitat enganyosa. De cop i volta, la publicació de les proves d'estrès ens va neguitejar i el Banc d'Espanya va obligar a una primera ronda de concentració. En un tres i no res vam passar de 10 caixes a només 5. Quan encara no havien tingut temps ni de canviar tots els rètols, ja ens els havien convertit en bancs i, en un truc de màgia final, han nacionalitzat CatalunyaCaixa i Unnim dient-nos que no valien res. Els clients, ara sí, poden estar tranquils perquè tenen la garantia d'un Estat que no va saber vigilar quan tocava i que, no és casual, ha acabat laminant un altre signe d'identitat català.

I els mals gestors, a casa tocant el piano com si res mentre ningú no els demana responsabilitats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT