Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Només han après a dir mentides

És curiós, però Aznar va aconseguir fer fora del govern espanyol Felipe González ( váyase, señor González ) a força d'evidenciar fins a quin punt el president socialista havia mentit a la ciutadania sobre el tema dels GAL: en justa correspondència, Zapatero va aconseguir -contra pronòstic- que Aznar i el PP sortissin del govern després que quedés demostrada la seva mentida sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M. El govern deia que havia estat ETA; la premsa internacional assenyalava Al-Qaida. Set anys després, Rajoy va aconseguir que Zapatero i el PSOE perdessin el poder després que tothom hagués comprovat la magnitud de la mentida presidencial sobre la crisi ("És una desacceleració", deia l'home de la cella circumflexa, i també: "El sistema financer espanyol és el més sòlid del món"). Poc més de mig any més tard, el mateix Rajoy insisteix a mentir als súbdits del Regne d'Espanya dient-los que no hi ha intervenció ni rescat, que no hi ha troica , que no hi ha conseqüències per al dèficit i que, per demostrar-ho, ell se'n va al futbol amb la tranquil·litat de la feina ben feta.

En resum: González i Aznar van mentir sobre el terrorisme; Zapatero i Rajoy han mentit sobre l'economia. És a dir: en torns de dos en dos, els presidents espanyols han intentat enganyar els seus votants (i els qui no ho eren) sobre els temes que, segons tots els sondejos, més els preocupaven. Ara sembla mentida, però als anys vuitanta i a la primera meitat dels noranta, el terrorisme era una de les qüestions que més amoïnaven els espanyols, fins i tot aquells que no se'n sentien. En canvi, de l'any 2008 ençà -quan els indicadors fiables van començar a parlar d'una crisi que havia d'afectar tot Occident-, el terrorisme, fins i tot el d'Al-Qaida, va començar a difuminar-se entre les preocupacions del personal, i va arribar a desaparèixer per cedir completament el lloc a l'atur i al que pogués comportar l'ensorrada financera i del crèdit.

El que és curiós, dèiem, és que cadascun dels successius inquilins de la Moncloa no aprengui del seu predecessor. No en va aprendre Aznar, que va insistir a presentar un relat purament electoralista sobre la problemàtica terrorista, ni n'ha après Rajoy, que s'encabota a amagar sota la catifa comunicativa els clamorosos problemes financers que pateix Espanya, emmascarant-se rere una pàtina triomfalista que l'únic que fa és posar-nos-ho fàcil als columnistes i als caricaturistes. Dit d'una altra manera: el que va matar Zapatero va ser la negació de la crisi; el que ha matat Rajoy -perquè ja és mort, i em penso que no exagero- ha estat la negació del rescat i de les seves conseqüències.

Tot plegat indica dues coses. Una: que, més enllà del primer Felipe González, cap governant espanyol no s'ha pres seriosament això que ells mateixos anomenen el mandat de les urnes. I dues: que com més digui Rajoy que tot va molt bé, més espantats hem d'estar. Esperem amb delit el líder socialista (no serà Rubalcaba) que faci fora Rajoy amb una nova mentida.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT