Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Només ens hem tornat papanates

Nazario, Montesol, Mariscal, Calpurnio, Max, Gallardo, Seguí, Mediavilla... Són alguns dels artistes del còmic i la il·lustració que l'editor Josep Maria Berenguer, de la mort del qual ens vam assabentar ahir, va ajudar a fer conèixer a través de les pàgines de la revista El Víbora , que ocupa allò que els cursis en dirien una plana fonamental de la història del còmic espanyol (i, per tant, molt destacadament català) recent. Fins allà on jo sé (que no és gaire), El Víbora , que Berenguer va començar a publicar a finals de 1979, va ser l'alambí que va destil·lar el millor d'anteriors temptatives del còmic underground català (barceloní, per més senyes) de la Transició, que s'havia manifestat a través de publicacions i col·lectius com Star, Butifarra! i El Rrollo Enmascarado . A més de la revista, Berenguer també es va ocupar de fundar les Ediciones La Cúpula, que tot sovint van oferir, en edicions d'àlbums implacablement editats, les millors sèries autòctones i estrangeres publicades per entregues a El Víbora: Los Garriris de Mariscal, Peter Pank de Max, Squeak the Mouse de Mattioli, Cuttlas de Calpurnio, Yonquis del espacio de Gallardo i Mediavilla i altres meravelles de Robert Crumb, Gilbert Shelton o Charles Burns van arribar al lector d'aquí gràcies als bons oficis de Berenguer.

Però ja dic que un servidor, de tot això, no en sap gaire, i doctors té l'Església per parlar amb molta més autoritat de la història del còmic underground dels nostres rodals i de la contribució que hi va fer Berenguer, que de totes maneres em sembla molt que va ser decisiva. El que volia subratllar aquí és una altra cosa, i és l'esperit de profunda i total llibertat creativa i d'expressió que va impregnar sempre la línia editorial d' El Víbora i el treball dels guionistes i els dibuixants que hi publicaven. El director de documentals Carles Prats (que, per cert, dilluns va estrenar, al 33, el magnífic Històries de Bruguera , sobre l'editorial de Vázquez, Ibáñez, Escobar i tants altres genis del tebeo: si no el van veure, busquin-lo) m'explica que, amb motiu del 23-F, Berenguer es va empescar, com per art d'encanteri, un especial El Víbora contra l'astracanada militar que comptava amb col·laboracions del bo i millor del còmic internacional del moment. Una reacció que, tenint en compte els mitjans de l'època, tenia doble o triple mèrit: però és que aquella gent creia en la llibertat, i, ni que fos a través d'un mitjà tan menystingut a casa nostra com el còmic, no dubtaven ni un instant a mobilitzar-se per defensar-la.

El Víbora va morir pocs anys abans que el seu fundador, bàsicament d'inanició lectora. Els temps havien canviat cap als de la nostra actual correcció política, en què el qualificatiu més suau que pot rebre una publicació com aquella és el d'estrafolària. És una llàstima: en trenta anys de presumpta democràcia no ens hem tornat més lliures i oberts de mires; si de cas, només una mica més papanates. I així ens van les coses, que tot es torna més lleig cada dia.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT