Publicitat
Publicitat

Els dilluns no hi ha peix

Nova cançó tranquil·la

Un dels indicadors de la tranquil·litat política d'un país són les lletres de les cançons dels cantautors. Ho pensava mentre escoltava, asseguda a les còmodes butaques de l'Auditori, el concert de Refree. "El senyor Beltran sent sorolls de plats trencats, la mujer del pan envejece, envejece" , canta Refree. Són lletres de cotó i lli, senzilles i tendres, o potser no, i amaguen missatges entre línies, a l'estil del "jo de verge no en tinc res i no em ve d'un segon restrenyiment" , el " segur que tomba, tomba, tomba" o " tots plens de nit buscant la llum", o "cal carregar la guitarra a l'esquena i tornar a fer el camí", que els meus germans cridaven a tot pulmó, emulant en Llach, Raimon i Serrat, i farcint l'ambient de clams d'autonomia, justícia i llibertat.

Em concentro en les lletres i no hi veig més enllà en els planetes del Petit de Cal Eril, no hi trobo res entre el "taló-punta, taló-punta" de la Dolors de Manel, ni "a la tele que no hi fan res" de Sanjosex. No hi veig més enllà perquè ni entre els rulos a la pelu de Pepet i Marieta ni sota la disfressa de gos d'Els Amics de les Arts, hi ha res amagat.

És el triomf de les lletres que emocionen el públic només per la bellesa de la lletra, la poesia en estat pur.

Per descomptat que hi ha tema per reivindicar, però la jubilació als 67 anys i els vestits del president Camps no són de fàcil rimar i, desenganyem-nos, no són prou importants per fer-ne la cançó de la vida.

Fer lletres basades en la quotidianitat és molt difícil, perquè hi manca el motiu que enforteix el clam i uneix el sentiment. I mentre ploro amb els "draps de cuina fets amb aquell vestit" d'Els Pets i em colpeix la "mestressa que porta jerseis amb el coll molt tancat" de Refree, penso que m'agradaria entendre l'àrab egipci, el Masri, per copsar les cançons que avui es canten al Caire.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT