Noves maneres de fer política
Sense proposar-m'ho, el col·laborador de l'ARA Miquel Puig m'ha fet protagonista del títol d'un article que tracta dues qüestions diferents: les maneres de fer política i les diferències entre liberals i progressistes. Voldria afirmar que hem d'acceptar que, sense haver resolt les desigualtats clàssiques de la societat "industrial", ara cal pensar en la complexitat d'una societat que evoluciona més ràpidament que mai i que alguns anomenen "la tercera revolució": la tecnològica, digital i cognitiva que ha reorganitzat a gran velocitat la producció i el consum, la geografia i els vincles socials, la cultura i, també, la democràcia.
Defenso l'economia del benestar, més que la del "tenir-ho tot", i coincideixo amb Bernard Stiegler a considerar profundament tòxic el model de "la societat d'un sol ús".
Si la societat ha canviat tant i tan ràpidament, els mecanismes de solidaritat social que eviten l'exclusió social s'han d'adaptar. Refundant així les solidaritats, la societat del respecte ha de preservar l'economia productiva i l'assistència i, per tant, reafirmo el meu progressisme sobre la base de trobar l'equilibri entre l'autonomia de cada persona i la protecció i el benestar col·lectiu.
Si avui algú planteja una nova regulació laboral no és, només, pel percentatge de persones aturades i de molts joves que encara no han accedit al món laboral, sinó perquè Europa ha desplaçat una part de la producció a països anomenats "emergents", on les condicions laborals ens serien inacceptables aquí.
Mantenint el principi d'igual renda igual impost, podem plantejar-nos reformular l'impost de societats en funció de la reinversió i creació de llocs de treball amb els beneficis, per exemple. El que no es pot fer és afirmar que els "soferts ciutadans que paguen impostos i preus regulats són els febles del sistema". Generar fòbia cap a les figures impositives en general és la fi de la societat democràtica. Si les normes no són les més adequades s'han de canviar, però no prometre "paradisos" sense impostos i sense regular. Estic segura que sobre aquesta qüestió ha llegit el document d'un conjunt d'economistes europeus encapçalats per Philippe Askenazy (director de CNRS, Ecole d'économie de Paris), en què proposen que la regulació ha d'anar més enllà de les respostes a l'especulació i estableixen que més enllà de la regulació, el que avui ens diferencia són qüestions d'ètica. Si els governs democràtics davant les grans corporacions financeres segueixen en situació de debilitat i els grans defensors de les polítiques liberals només es recorden dels legítims representants del poble quan necessiten estabilitzar-se, no sortirem de la crisi i no haurem après res.
Pel que fa a l'escola concertada que no és l'enemiga de la pública, i les mútues d'assistència sanitària no ho són de la sanitat pública, podríem arribar a estar-hi d'acord si acceptem que la greu preocupació en la sanitat i l'ensenyament públic és la negació de la seva aportació al benestar que hem assolit les actuals generacions i la falta de valoració en termes econòmics i socials del que ens aporten diàriament. La formació i la salut són, en el pensament progressista, la base de l'estat del benestar, però també són la base perquè els ciutadans s'adaptin a la nova societat del coneixement i guareixin les seves malalties per reiniciar l'activitat normal (quan la patologia ho permet).
Pensar que el cost d'aquests serveis s'ha desbordat per un mal ús d'una minoria és un error.
Si en matèria econòmica sóc contrària a la societat del "tenir-ho tot", en el cas dels serveis que ens ocupen sóc contrària a la societat consentida, al fet de no haver ensenyat a valorar el que tenim, i no donar valor a les oportunitats que fins ara la societat ens ha anat posant a la nostra disposició. Però en som culpables tots. Els nois i noies dels instituts són els fills de la nostra generació, i és també una part de la nostra generació la que busca en la farmacologia la força per fer front als problemes.
Posar en valor la qualitat de la tasca de les escoles i hospitals és imprescindible i segur que la solució als problemes no és la disminució dels recursos que s'hi destinen.
Prefereixo que es remuneri millor els joves investigadors i creadors en temes científics i pedagògics que els receptors de dietes dels consells d'administració. Conec els efectes de la crisi, conec el món del treball i de l'atur. Conec les escoles i els hospitals públics. He mirat als ulls a la pobresa i als exclosos. Entenc que la societat ens exigeixi solucions i honestedat. El PSC ha encapçalat la defensa de la justícia social. Ho ha de tornar a fer trobant noves solucions, i noves maneres de fer política. No hi ha progrés social sense progrés democràtic.
