Obama i l’era del pragmatisme
L’HERÈNCIA. En el desglaç d’una encaixada de mans s’ha fos l’anacronisme d’una Amèrica dividida per una Guerra Freda que feia un quart de segle que havia deixat d’existir. Barack Obama i Raúl Castro han obert el camí per a una nova relació continental. Washington i l’Havana escenifiquen, després de tants anys, l’excepcionalitat de normalitzar relacions. L’operació d’Obama encara no és definitiva. Les relacions dels Estats Units amb l’Amèrica Llatina estan en procés de canvi i Obama no haurà complert amb el seu compromís -no només amb la història, sinó també electoral- fins que tanqui la vergonya de Guantánamo.
En els seus dos últims anys de mandat, el president demòcrata s’esforça per deixar un llegat que els experts no saben si quedarà per als llibres d’història o només per als grans titulars de diaris dels pròxims mesos. El món que deixarà Obama està en mans del pròxim inquilí de la Casa Blanca. El primer afroamericà que ha arribat a la presidència del país prometia ser tot el que no havia sigut el seu antecessor. Arreglar un món de guerres injustes que havien malmès la reputació dels Estats Units com a garants de la seguretat mundial. L’herència d’una administració que construïa invasions sobre mentides però començava cada reunió de govern amb una oració. Obama va prometre menys desequilibris i més oportunitats. La seva ha sigut una presidència menys messiànica i més política, amb tots els seus errors. Ell també ha sigut l’Obama dels drones, dels assassinats selectius i d’una guerra contra el terrorisme que no s’ha revestit de llenguatge religiós (“eix del mal”, “croada contra el terror” o l’anomenada operació “justícia infinita” d’invasió de l’Iraq), però ha sigut igual de present i definitòria de la seva presidència.
L’HEREU. L’herència internacional d’Obama quedarà en mans de qui entri a la Casa Blanca el gener del 2017. Els fràgils acords amb Cuba i l’Iran els haurà de gestionar el pròxim president dels Estats Units. I el llegat més enverinat de tots: un nou radicalisme islàmic que s’estén des de Nigèria fins a l’Afganistan, i un mapa de forces i aliances al Pròxim Orient immers en una transformació violenta que demostra que la història i els errors dels predecessors no són tan fàcils d’esborrar ni de superar.
Hillary Clinton, que en la seva etapa com a secretària d’Estat advocava per estrènyer la pressió sobre l’Iran, podria ser l’encarrega de gestionar l’amenaça de reimposar sancions si l’acord nuclear no s’aplica com s’hauria acordat. El senador cubanoamericà Marco Rubio -un dels que han entrat en l’atapeïda cursa presidencial republicana- ja ha declarat que està en contra de la represa de relacions diplomàtiques entre Washington i l’Havana. Fa pocs dies, l’antic governador de Florida, Jeb Bush -un altre dels noms que sonen per a un possible duel amb Clinton-, va anunciar la seva llista de 21 assessors en política internacional, disset dels quals van ser membres de l’administració George W. Bush. Un exercici d’història recent de les presidències republicanes, el who is who d’una concepció intervencionista del poder nord-americà.
LA DOCTRINA. Obama és avui un president de cabells grisos a qui han etiquetat d’aïllacionista, de dèbil, de líder d’un país que ha renunciat a la grandesa. Als jardins de la Casa Blanca, el 3 d’abril, Obama va citar els tres presidents de la Guerra Freda, John F. Kennedy, Richard Nixon i Ronald Reagan -les tres llargues ombres que han pesat en la definició del paper dels Estats Units al món-, per defensar el seu acord amb l’Iran i recordar el mateix discurs que el va portar a la Casa Blanca el 2008, la idea que al segle XXI hi ha molt més que la via militar per avançar en favor de la pau. El que encara no pot saber Obama és si la seva doctrina quedarà o no per a la història.
