Publicitat
Publicitat

Quan Obama es troba amb Netanyahu

L' en trevista d'avui entre el president dels Estats Units, Barack Obama, i el primer ministre d'Israel, Benjamin Netanyahu, com gairebé totes les anteriors, se celebrarà sota l'ombra d'una diferència abismal d'expectatives en relació amb el conflicte palestino-israelià.

No és pas un problema tàctic o puntual; és el reflex d'unes polítiques i unes prioritats profundament diferents, amb l'afegit d'un conflicte de personalitats.

L'entrevista potser acabarà amb mostres de cordialitat, ningú no vol una baralla per un procés de pau inexistent. De fet, l'acord d'unitat entre Hamàs i Fatah encara li ha posat més difícil al president Obama per exercir pressió sobre Israel. Però les tensions es mantindran soterrades, i la distància entre el que els Estats Units esperen d'Israel i el que els israelians poden donar continuarà eixamplant-se a costa de les bones relacions entre Israel i els EUA, i de qualsevol expectativa d'una negociació seriosa.

Per a Barack Obama, alleugerit després de la victòria sobre Ossama bin Laden, la manca de progrés en el procés de pau deu ser una gran font de frustració. Amb l'excepció de Jimmy Carter, cap altre president dels Estats Units no s'hi havia implicat tant. Quan li queden 20 mesos, però, no té gaire per oferir.

Les negociacions no donaran resultat ara mateix -les distàncies són massa grans-, però que no hi hagi cap procés, sobretot si tenim en compte el teló de fons dels canvis transcendentals que s'estan produint en el món àrab, constitueix un veritable problema. Obama s'ha abonat a la lògica segons la qual la credibilitat dels EUA a la regió depèn de si es produeix un avenç significatiu en les negociacions palestino-israelianes. Ara més que mai, quan autòcrates aquiescents com ara l'exlíder egipci Hosni Mubàrak han marxat, Obama percep que el carrer àrab responsabilitzarà els Estats Units del carreró sense sortida.

Potser el president Obama és ben a prop de creure que la culpa d'haver arribat a aquest carreró sense sortida és de Netanyahu. Al cap i a la fi, l'administració Obama va dedicar gairebé vint mesos a pressionar Israel per aturar els assentaments.

L'expresident Bill Clinton també se sentia frustrat amb Netanyahu -"Però qui és la (p...) superpotència aquí?", va esclatar un Clinton exasperat després de la seva primera entrevista-, però l'anterior president dels EUA va entendre Netanyahu com a polític. Obama no sembla tenir gaire interès pel comportament i la situació política de Netanyahu, el veu com un obstacle.

Benjamin Netanyahu arriba inquiet pel que pot dir o fer el president Obama, però amb la confiança que serà capaç d'aturar el cop. A diferència d'Obama, el primer ministre d'Israel, en els esdeveniments recents al món àrab, hi veu l'ampolla mig buida, no mig plena. Hi ha força incerteses: Hosni Mubàrak ha marxat, Baixar al-Assad potser acabarà marxant, Mahmud Abbas s'ha ficat al llit amb Hamàs. I la comunitat internacional, que ara centra l'atenció en altres pàries (Síria i Líbia), s'ha oblidat de quin és el veritable perill per a Israel (l'Iran).

Hi ha vegades, n'estic segur, que Bibi Netanyahu, l'home de les paraules dures del Likud, entra en conflicte amb Benjamin Netanyahu, el primer ministre que aspira a grans coses. No sé si aquest és un d'aquests moments.

Avui dia, l'establiment d'un pla de pau real vol dir el trencament de la coalició governamental, possiblement unes noves eleccions i noves oportunitats per als rivals polítics, i, en particular, per a Tzipi Livni. També vol dir el moment de la veritat per a Netanyahu, en què hauria de traspassar els límits ideològics permesos pel que fa a les qüestions de Jerusalem i de les fronteres. En el seu fur intern, Netanyahu no confia en els àrabs, ni tampoc confia en l'aspirant a promotor de la pau que ocupa la Casa Blanca. Per tot això, Netanyahu tindrà un fort estímul per no jugar-se-la. No té només l'aritmètica del Congrés dels Estats Units del seu costat, sinó també els polítics palestins.

Recentment, un pacte d'unitat va aliar Hamàs amb Fatah sense fer que aquesta organització reconegués el dret d'existir d'Israel o abandonés la lluita armada. Tenint en compte aquestes circumstàncies, ¿qui pot esperar que un líder israelià faci concessions?

Es diu que Obama farà un gran discurs i exposarà els projectes dels EUA amb relació al Pròxim Orient després de la visita de Netanyahu. Però no està clar que això pugui canviar alguna cosa, i més després de l'acord de Fatah amb Hamàs. Tampoc no és una gran idea, des del punt de vista negociador, exposar els principis i projectes dels EUA uns mesos abans del començament de les negociacions, quan encara es poden esguerrar i devaluar.

En lloc de recórrer a una diplomàcia pública enèrgica, Obama hauria de veure què pot obtenir de Netanyahu en privat, a canvi d'una estratègia conjunta contra la creació de l'estat palestí, i després intentar treballar -també sense fer soroll- amb Mahmud Abbas. És una àrdua batalla. Però servirà per evitar una ruptura definitiva.

Una cosa queda clara: un intent d'arribar ara bruscament a un punt decisiu, un gran discurs o l'exigència de respostes a preguntes difícils matarien el procés de pau abans de començar.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT