Publicitat
Publicitat

Ofrenes a París

Els atacs del 13 de novembre a París ens han commogut d’una manera profunda i intensa, com cap altre dels darrers episodis de violència extrema que estremeixen el nostre món havia aconseguit fins ara. No ens n’hem de culpar ni avergonyir-nos-en, ni tampoc caure en el parany de les reaccions comparades. Aquella nit París ens evocava massa coses per no esdevenir un xic la nostra capital. Els atacs van fer-nos recordar tant els moments, les rialles i les passejades que hi hem fet, com les vegades que l’hem vista retratada per escriptors i cineastes. L’acte terrorista no és comprensible només en termes geopolítics, demogràfics o estadístics, ni tan sols d’oportunitat conjuntural, sinó, sobretot, per aquesta capacitat de commoció mundial que té el fet d’atacar París.

En la nostra història, pintors com Santiago Rusiñol i Ramon Casas, Pablo Picasso, Joan Miró o Salvador Dalí van compenetrar-se i nodrir els moviments artístics de la capital francesa. Escriptors com Eugeni d’Ors, Josep Pla o Gaziel tampoc s’entenen sense el seu pas per la ciutat de París. Escriptors, intel·lectuals i artistes catalans seran els qui es commouran amb les dramàtiques experiències que viurà la ciutat durant el segle XX: l’atac alemany durant la Primera Guerra Mundial -frustrat a la batalla del Marne però continuat per mitjà d’obusos-, i, especialment, l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial.

L’any 1918 el periodista Eugeni Xammar, que havia tornat de la seva primera expatriació, es troba, com a cap de redacció de la revista Iberia, en aquest estat d’esperit: “ París vuelve a estar en peligro”, se dijo precipitadamente en aquellos días de marzo que tan alejados parecen ya ahora. Y entre los amigos de nuestra revista salió una voz que fue la de todos: “Hay que dedicar un número a París. Dos veces, durante cuatro años ha llegado la atención del mundo a grandes e íntimas profundidades: En agosto de 1914; en marzo de 1918. […] Cuando París está en peligro, el mundo (civilizado) tiembla”. En l’estol de col·laboradors que Xammar aplega, el poeta Josep Carner, el polític Lluís Nicolau d’Olwer o el periodista Gaziel. Un d’ells, el jove poeta i crític Joaquim Folguera, escriu: “París és l’anècdota central del món i la categoria màxima. El provincianisme fa unes grans onades concèntriques al seu volt. El centre matemàtic per uns és el Quai d’Orsay, per altres, l’Institut de França, per altres el Ball de Quat’z’Arts. En realitat el centre matemàtic és el mateix nom de París, que és com dir una il·lusió. [...] París, repetim, és el llom d’un llibre o un perfum de Rosnie o de Madame Curie o de Pierre Albert Birot. Jo mateix, mig al cervell, mig al cor, mig a la butxaca, posseeixo París com es pot posseir una dona: tremint i rient”. I el seu amic i company a La Revista, López-Picó diu en un poema: “Diem París com diríem / un mot de possessió. / Diem “el meu París” / amb la mateixa voluntat / que defensaríem una cosa nostra. / I ens sembla que si ens prenguessin París, / mutilarien el nostre patrimoni”.

30 anys després, l’escriptor terrassenc Ferran Canyameres impulsa una obra que ha d’aplegar l’homenatge dels intel·lectuals i artistes catalans exiliats a la ciutat que els ha acollit i que ha recuperat la seva llibertat i esplendor després de l’ocupació. En l’ Ofrena a París dels intel·lectuals catalans a l’exili hi col·laboren polítics republicans com Manuel Serra i Moret o Amadeu Hurtado, periodistes, escriptors, pintors... I també alguns dels que ja havien participat en el número-homenatge de la revista Iberia del 1918, com el mateix Eugeni Xammar, el periodista i exdirigent d’Acció Catalana Claudi Ametlla o el genial bohemi Màrius Aguilar, que gairebé tornant a repetir el seu text de l’època de la Gran Guerra, afirma: “Fa trenta anys que hi vaig arribar pel Quai d’Orsay i, sobtadament, vaig sentir l’èxtasi que donen les terres santes. Allà Nôtre-Dame, el Louvre, les Tulleries, l’Hôtel de Ville, i al costat la Conciergerie. En pocs metres, tota una història que m’omple l’ànima més que la història de la meva pròpia pàtria”.

Aquella generació que sentia que França era la pàtria de tots els homes, com escrivia Rovira i Virgili, signava odes parisenques a les quals no ens podem comparar. Nosaltres, amb les antenes culturals i els cors de l’amistat repartits per mig món, ens aturem en el drama parisenc i, com bonament podem, llancem algun missatge en francès a unes xarxes per on corre la Tour Eiffel pacífica i la tricolor de fons, ens unim a La marsellesa de Wembley o intentem escriure un article amb evocacions històriques, mentre escoltem Sous le ciel de Paris, que ens recorda instants i llocs estimats. Disculpin les molèsties i les comparacions improcedents, si us plau. Je suis Paris.

Més continguts de