Publicitat
Publicitat

L' ASCENSOR

Oh, els bons dies!

"Estareu contents. Aquesta setmana heu parlat en català al Senat. Una gran victòria per la causa." La ironia és un dels trets més característics del discurs d'Aleix Vidal-Quadras. La seva veu rogallosa s'adiu com un guant a les rèpliques sarcàstiques. I ell ho sap. Per això no deixarà passar l'oportunitat d'aquesta trobada a l'ascensor per practicar un dels esports que més el distreu: fotre's dels independentistes catalans. Joan Laporta, però, no sembla gaire animat a plantar-li cara. Malgrat ser amant del cos a cos, té el cap a una altra banda. Deixa anar una mirada ambigua i poc més. L'Aleix ho intenta altre cop: "Estic segur que hi haurà un abans i un després d'aquest dia històric. Vostè no volia declarar la independència aquesta mateixa legislatura? Això del Senat serà un gran pas endavant per la causa. L'any que ve ja el veig d'ambaixador plenipotenciari a l'ONU." I ara Vidal-Quadras calla, esperant que la repetició de "la causa" i de "l'ambaixada plenipotenciària" provoquin la resposta de Laporta per, acte seguit, poder-li deixar anar un d'aquells estirabots que l'han fet conegut al Parlament Europeu. Però la resposta no arriba. Les paraules de l'Aleix reboten per les parets del cervell de Laporta sense deixar-hi gaire empremta. Els seus pensaments estan ocupats, com sempre que té uns moments d'intimitat, pels records i volen imparables cap a aquells cops a l'espatlla i aquelles alegries, cap a aquells temps en què les emocions eren intenses i veritables, les noies sempre somreien i els amics li encaixaven la mà amb orgull; cap a les nits en blanc i els dies plens d'acció, cap als punys tancats de les autèntiques victòries. Llavors sí que pagava la pena mirar l'enemic de cara i baixar a l'arena. Ara només es troba amb llenguallargs com l'Aleix, que l'observen aixecant la cella i intenten provocar-lo amb coses que, en el fons, a ell, tant li fan. Pobres. No en tenen ni idea.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT