Publicitat
Publicitat

'Omertà' a la catalana

Washington, 20 de novembre del 2008. Els màxims executius de les tres grans empreses automobilístiques compareixen davant el Congrés. Han vingut a demanar préstecs per valor de 25.000 milions de dòlars per poder sobreviure. Els congressistes estan irritats per la situació, i no ho amaguen. En la seva mentalitat, les empreses no demanen ajuts públics. Estan irritats i humilien els executius. Un congressista demana explícitament que aixequin la mà els que s'hagin desplaçat des de Detroit en avió regular. Cap no ho pot fer. Un altre es demana públicament com podrà explicar als seus votants que ha donat suport a l'ajut quan fan servir jets privats.

Washington, 2 de desembre del 2008. Els mateixos executius compareixen davant la mateixa comissió per presentar els seus respectius plans de reestructuració. Han après la lliçó. Han vingut en cotxe. Es comprometen a reduir-se el salari anual a un dòlar. Anuncien que vendran els jets. Els ajuts són aprovats. Dos anys després, les empreses comencen a sortir de la crisi.

Barcelona, 27 d'abril del 2011. Executius de les caixes d'estalvis compareixen davant la comissió d'economia del Parlament de Catalunya per explicar els seus plans de reestructuració. Encara hi ha deu caixes d'estalvis catalanes. Menys una, totes estan ferides de mort per culpa de la seva imprudència en el finançament de la bombolla immobiliària. Dues ja han aprovat integrar-se en entitats radicades a Madrid, en les quals seran minoritàries. Sis més han decidit fer-ho en dues entitats que molt probablement passaran a ser controlades pel govern espanyol i després venudes al millor postor. La novena ha estat absorbida per La Caixa, l'única que no està demanant ajuts públics.

Catalunya, doncs, està a punt de perdre un patrimoni preciós que ha estat atresorant durant els últims cent anys. Els diputats, tanmateix, no semblen irritats. Diuen les cròniques que "han preguntat genèricament pel sector, no han incidit en qüestions concretes de cada entitat i s'han mostrat molt agraïts que per primera vegada a la història les caixes d'estalvis hagin comparegut davant el Parlament". Tan sols un diputat s'atreveix a reclamar més autocrítica dels gestors de les caixes, qüestiona els salaris de l'alta direcció d'una entitat concreta i, finalment, afirma que "hi ha hagut mala gestió de les caixes en el seu model de negoci". Ara bé, es tracta d'un diputat atípic, representant d'un partit molt minoritari i allunyat de la centralitat catalanista.

¿Per què en el primer cas els diputats fan passar una mala estona als compareixents i en la segona no? Al cap i a la fi, els executius americans presenten plans per sobreviure, mentre que els segons ja estan gestionant l'enterrament. Encara més, els primers no són realment responsables de la situació: ho són els seus antecessors, que van comprometre's a pagar unes pensions impossibles als treballadors que es jubilessin. En el segon cas, en canvi, la culpa és recent i conseqüència de la perversió de l'esperit de les caixes: havien nascut per ajudar els catalans a estalviar i han acabat animant-los a sobreendeutar-se.

Vagi per endavant que comprenc els nostres diputats. Els congressistes americans saben que són l'única esperança de les empreses automobilístiques perquè tenen els recursos per ajudar-les. Els diputats catalans, en canvi, saben que no disposen dels 2.000 milions que necessiten només CatalunyaCaixa i Unnim, i que, per tant, l'ajut vindrà de Madrid. Els primers poden jugar fort, els segons, no tant.

Ara bé, totes dues compareixences constitueixen, fonamentalment, un ritual, i cal demanar-se si calia que el ritual al Parlament de Catalunya exclogués la crítica. ¿No era més lògic que els diputats expressessin el seu disgust amb una gestió que tindrà unes conseqüències tan empobridores per al poble que representen? ¿No haurien d'haver estat justament els catalanistes els més crítics? Em temo que els nostres diputats, renunciant a exercir la seva autoritat moral, han perdut una oportunitat de prestigiar el Parlament del país que serveixen.

Els nostres diputats han confós el patriotisme amb la complicitat, i la cortesia amb la timidesa. Com és tan habitual en la nostra generació, senten repugnància per l'exercici de l'autoritat. Ara bé, ¿com podrem millorar sense autoexigència? ¿Com podem aspirar a més autonomia si no estem disposats a manar?

Per últim, cal afegir que, un cop més, tractar igual el vici i la virtut és profundament injust. En aquella compareixença era de justícia agrair a La Caixa que serà gràcies a la seva gestió -tantes vegades gratuïtament injuriada- que a Catalunya no ens quedarem sense sector bancari.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT