Publicitat
Publicitat

Opinions, conviccions, xerrameca

Diu el Diccionari general de Pompeu Fabra que tenir conviccions equival a "creure fermament en la veritat de certs principis religiosos, polítics, etc." L'adverbi -ja ho deveu haver notat- ens posa de seguida en alerta. "Fermament", en efecte, segrega un aire antipàtic difícil de racionalitzar. En la vida de vegades fa falta la fermesa, com fan falta l'honestedat, la noblesa o l'empatia. Ser ferms, però, enmig d'una discussió ens pot portar fàcilment a la intransigència. El convençut esdevé sospitós. Al capdavall, convèncer inclou l'ansietat -i la necessitat- de la victòria. D'aquí la mala premsa dels addictes a les conviccions. A això es referia Joan Fuster -un dels autors que més ha reflexionat sobre el tema en la nostra cultura- quan ens exigia: "No tingueu més conviccions que les decididament imprescindibles". I després explicava: "Tota convicció -convicció seriosa- se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. […] El fanàtic és un convençut. […] Al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N'hi basten tres o quatre".

El convenciment del fanàtic, en efecte, és revelador. No ens estranyem de Fuster: enmig de la "intoxicació doctrinària" d'una dictadura com la franquista l'única alternativa al dogmatisme militaritzat era predicar el relativisme ideològic. La postmodernitat, després, reblaria bé aquest clau. De sobte, enfront de la convicció només pot ser esgrimida, amb garanties deontològiques, la més humil opinió. Aquesta és l'opció de Cioran en Aveux et anathèmes : " Des opinions, oui; des convictions, non. Tel és le point de départ de la fierté intellectuelle ".

L'"orgull intel·lectual", en efecte, reclama abandonar les conviccions -les seguretats de pedra picada- i fomentar les opinions. Una opinió -això també ho diu Pompeu Fabra- és "una manera de jutjar sobre una qüestió" o bé el "concepte que hom té d'una cosa qüestionable". El ventall de possibilitats, ara, esdevé infinit. Ja no cal imposar una creença o un dogma. Les coses "qüestionables" admeten "maneres de jutjar" també discutibles. Hem canviat de relat, així doncs. Hem abandonat el temple de la llei i ens trobem enmig del carrer, on tenim l'altura exacta de la resta dels vianants.

No sé què us sembla aquesta evolució. Per a les societats democràtiques, on "totes les opinions són respectables", sembla un canvi lògic. Però, ¿realment totes les opinions són igual de respectables? En una asseveració així, la semàntica xerrica. Doncs no senyor. La mateixa societat ha de determinar quin és el límit de l'excitació opinativa. La xenofòbia, la difamació o el disbarat són dics que han de contenir necessàriament aquestes aigües. Si no, si "tot és igual", caiem en el precipici de la vacuïtat intel·lectual, en el fals igualitarisme de la sanció universal.

En els últims anys, però, un càncer corrou les nostres democràcies postmodernes. Només cal abocar-se a un d'aquests espais que tant abunden en la munió de canals de televisió on s'ha substituït la qualitat contrastada per la proliferació low cost . En diuen debats però, molt sovint, no s'hi debat res: tots els participants hi estan sospitosament d'acord. És un tipus de cerimònia molt habitual en altres latituds -i quan dic "en altres latituds" vull dir "als Estats Units"-, que ha penetrat amb força en la circumstància espanyola de la mà de la "nova dreta". La nova dreta és la dreta de sempre però "sense complexos". Imagineu qualsevol avanç social dels últims temps (el dret a l'avortament, el matrimoni homosexual o el plurilingüisme): ells hi estan en contra. I no fan prou amb això: necessiten reunir-se en un plató televisiu i perbocar tota la seua ràbia. Noms? Doncs ja els sabeu: Intereconomía, Libertad Digital, Telemadrid, Canal 9… Aviat s'hi unirà, inexorablement, RTVE. La televisió pública estatal, en efecte, havia viscut en els darrers anys un petit miratge de pluralitat que l'arribada del PP al govern s'ha encarregat de malversar. A la tardor ens espera, segons tots els pronòstics, una nova ració del monòleg sempitern, amb l'Alfredo Urdaci de torn desbajocant rutinàriament les consignes oficials. I és que l'obsessió dels conservadors espanyols pel control mediàtic és de pronòstic més que reservat, reservadíssim.

Sense cap pietat, els sectaris fervorosos ens martellegen amb la seua Veritat. Les opinions úniques esdevenen conviccions granítiques i inexpugnables. No hi ha opció per a la controvèrsia. L'apoteosi de la consigna universalitza la xerrameca. I tornem a començar.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT