Publicitat
Publicitat

Opinions d’Esperanza Aguirre

La sempre animosa exdetot del PP Esperanza Aguirre, actual portaveu del grup municipal del partit a l’Ajuntament de Madrid i autora del llibre Yo no me callo, va oferir dissabte, en una entrevista al programa El suplement de Catalunya Ràdio, un florilegi de les seves idees sobre “les coses” -com diria el seu detestat Rajoy, amb qui presumptament comparteix la màxima responsabilitat política per l’activitat delictiva de la trama Gürtel (en el seu cas, pel que concerneix la Comunitat de Madrid)-. La dona que s’avergonyeix del seu parentiu amb el poeta Jaime Gil de Biedma (“en totes les famílies hi ha una ovella negra”, en va dir) i que dona exemple a la ciutadania fugint de la policia quan veu a venir que la multarà es va mostrar previsible en afirmar: “Acolliria un refugiat a casa meva, però no qualsevol refugiat”. No va especificar quins serien els requisits exigibles, però que el refugiat fos votant de Trump en podria ser un (recordem que, segons Aguirre, “Trump és masclista, però no tant com Pablo Iglesias”). En canvi, va ser audaç en reafirmar-se en la convicció que Aznar ha estat el millor president espanyol, allà on qualsevol dirigent socialista hauria gosat com a molt balbucejar el nom d’Adolfo Suárez. Aguirre va considerar raonable que els presidents d’Espanya haguts fins avui no sàpiguen idiomes, tot i que tampoc es va pronunciar en contra que n’aprenguin (“el saber no ocupa lloc”, va raonar) i ens va assabentar que ella mateixa parla anglès i francès, però no va especificar si millor o pitjor que Ana Botella.

La lideresa que en un altre púlpit va predicar que Podem senzillament hauria de desaparèixer (“perquè tots són leninistes”, va tronar) i que Susana Díaz és una cap de l’oposició desitjable (“perquè creu en Espanya”) va donar a Catalunya Ràdio el titular que, segons el seu parer, “Espanya va cometre un error amb l’estat de les autonomies”, rellevant perquè porta a coincidir el sobiranisme i el federalisme catalans amb els de la dreta espanyola més extrema almenys en un punt. “És evident que Catalunya i el País Basc són coses molt diferents”, va esgrimir per justificar el seu punt de vista, oblidant-se ja de Galícia, que el PP considera territori subsumit. I va qüestionar la necessitat de l’existència dels disset governs autonòmics actuals, “fins i tot el de Madrid”, va sorprendre, sense que es pogués distingir si es tractava d’un atac de sinceritat o de cinisme.

Sens dubte, el retrat més fidedigne del que ha donat l’estat de les autonomies l’hem tingut aquests dies a Múrcia, amb polítics corruptes i mediocres, fiscals castigats (i perseguits i robats a domicili) i una escandalosa prostració política i institucional que només condueix a la inanitat. O a la creació i el manteniment d’obscures coves de lladres al servei dels dos partits que fins ara s’han alternat en la governança d’Espanya, amb powerpoints inclosos als càrrecs municipals sobre com robar de l’erari públic. Gràcies per denunciar-ho, Doña Esperanza.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT