Publicitat
Publicitat

Oposar-se als malfactors

A quí hi passa alguna cosa. Què és exactament, no ho sabem del cert, però potser, després de fer-se esperar, assistim al naixement d'un moviment popular que, a diferència del Tea Party, està indignat amb qui correspon.

Quan fa tres setmanes va començar la protesta Ocupa Wall Street, la majoria dels mitjans de notícies si decidien informar dels esdeveniments ho feien en termes despectius. Així, per exemple, nou dies després de l'inici de les protestes, la National Public Radio encara no n'havia fet cap mena de cobertura.

El fet que les protestes no només hagin continuat sinó que s'hagin agreujat fins a esdevenir tan grans que era impossible ignorar-les és, doncs, una prova evident de la passió dels que hi estan involucrats. Ara que el moviment compta finalment amb les manifestacions de suport acreditat d'associacions sindicals i d'un nombre creixent de demòcrates, Ocupa Wall Street comença a semblar un fet que potser finalment es podrà considerar com un punt d'inflexió.

Què en podem dir, de les protestes? Comencem pel principi: l'acusació dels manifestants a Wall Street, com a força econòmicament i políticament destructiva, té tota la raó.

Un escepticisme d'esgotament, la creença que mai no hi haurà justícia, ha pres possessió de gran part del debat polític -i, val a dir-ho, jo mateix de vegades hi he sucumbit-. Com a conseqüència, sovint hem oblidat com n'és, en realitat, d'atroç la història dels nostres mals econòmics. Per si de cas algú l'ha oblidada, es tracta d'una obra en tres actes.

Durant el primer acte, els banquers aprofitaven la desregulació per actuar sense cap mena de mirament (i enriquir-se amb sumes abundoses), i inflaven immenses bombolles financeres fent préstecs temeraris. En el segon acte, les bombolles esclataven; però els banquers eren rescatats pels contribuents, sense que quedessin lligats per gaires restriccions, mentre els treballadors comuns i corrents continuaven patint les conseqüències dels crims dels banquers. I durant el tercer acte, els banquers demostraven el seu agraïment girant-se contra la gent que els havia salvat i atorgant el seu suport i les riqueses, que retenien gràcies als rescats, a polítics que prometien continuar mantenint baixos els impostos i desmantellar les suaus regulacions instaurades com a conseqüència de la crisi.

Després d'aquesta història, ¿com podríem no aplaudir el moviment de protesta per manifestar finalment la seva repulsa?

Ara bé, és veritat que alguns manifestants van vestits de manera pintoresca i que ostenten eslògans ximples, cosa inevitable atès el caràcter obert dels actes. Però, i què? Al cap i a la fi, a mi em resulta molt més ofensiva la visió dels plutòcrates exquisidament abillats -que deuen a les garanties del govern la conservació de la seva riquesa i que a sobre somiquen perquè el president Barack Obama ha dit coses lletges d'ells- que no pas la visió d'uns joves canalles que denuncien el consumisme.

Cal recordar, d'altra banda, que l'experiència ha fet dolorosament palès que els que porten vestits elegants no només no tenen el monopoli del seny, sinó que, de seny, no en poden oferir gaire. Quan els locutors de mitjans com ara el canal CNBC facin befa dels manifestants dient que no són seriosos, recordeu que molta gent seriosa va afirmar que no hi havia cap bombolla immobiliària, que Alan Greenspan era un oracle i que els dèficits pressupostaris dispararien les taxes d'interès.

Una crítica més raonable és l'absència en la protesta de demandes polítiques concretes. Certament, seria bo que els manifestants fossin capaços d'arribar a un acord sobre uns quants canvis polítics fonamentals que voldrien instigar. Però tampoc no hauríem d'exagerar la importància de la falta d'objectius polítics concrets. La mena de coses que volen els manifestants d'Ocupa Wall Street queda prou clara, i correspon als intel·lectuals de la política i als polítics proveir-ne els detalls.

Rich Yeselson, veterà historiador i organitzador de moviments socials, assenyala que l'alleujament del deute s'ha convertit per als treballadors nord-americans en el centre de les protestes. Jo hi estic d'acord, perquè aquest alleujament, a més de servir a la justícia econòmica, podria ser molt útil per a la recuperació econòmica. Jo, per la meva banda, assenyalaria que els manifestants demanen inversió en infraestructures, i no més reducció d'impostos, per ajudar a crear ocupació. Cap d'aquestes propostes tindrà una plasmació legal, atès el clima polític actual, però el més important de les protestes és canviar aquest clima polític.

I en això hi ha veritables oportunitats polítiques. Per als republicans actuals no, esclar, ja que s'arrengleren instintivament amb aquells nord-americans als quals feia referència Theodore Roosevelt com a malfactors de gran riquesa que buscaven enriquir-se a qualsevol preu. Mitt Romney, per exemple -que, per cert, probablement paga menys en impostos sobre ingressos que molts nord-americans de classe mitjana- va afanyar-se a condemnar les protestes titllant-les de lluita de classes.

Però els demòcrates reben el que els cal per gaudir d'una segona oportunitat. L'administració Obama va malbaratar aviat bona part del seu crèdit adoptant polítiques que afavorien la banca i que no van servir per provocar la recuperació econòmica, mentre que, alhora, els banquers retornaven el favor girant-se contra el president. Però el partit d'Obama té l'oportunitat d'actuar. Només li cal prendre's aquestes protestes tan seriosament com es mereixen.

I si les protestes inciten alguns polítics a fer el que haurien d'haver fet de bon començament, Ocupa Wall Street haurà estat un èxit rotund.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT