Publicitat
Publicitat

Optimisme lingüístic? (1)

Quan Mercè Rodoreda va tornar del seu exili de Ginebra, li van preguntar, en el curs d'una entrevista, en què trobava que havia canviat Barcelona, i ella va contestar simplement: la Barcelona que jo vaig deixar era catalana. No cal dir que la nostra realitat actual confirma les paraules de Rodoreda fins a extrems preocupants -per no dir dramàtics-. Una realitat que contrasta vivament amb l'optimisme de respectables institucions com Plataforma per la Llengua i el seu InformeCAT de l'any en curs, que en l'edició d' El Punt/Avui del 18 de febrer deia que el català guanyava terreny (i se'n feia notícia de portada: "Optimisme lingüístic"). Per refermar aquesta excel·lent notícia donava una sèrie de dades, com ara que el català és una llengua que parlen gairebé deu milions de persones, que ha crescut un 6% en els últims set anys, que és la catorzena llengua més parlada de la UE o que està entre les cent llengües més parlades del món. Molt bé. Però, la pregunta és: si estem tan bé, com és que estem tan malament?

Perquè a pesar de l'optimisme que sorgeix d'unes estadístiques tan favorables a l'estat de l'ús i coneixement de la llengua, la realitat és tota una altra. I més enllà de xifres i estadístiques, potser ens hauríem de començar a plantejar la situació de l'idioma en termes de qualitat, no pas de quantitat. I de pensar que la salut -o la supervivència, en el cas que ens ocupa- d'un idioma depèn bàsicament del fet que els parlants el facin servir, sí, però també requereix que el facin servir amb una mínima competència. La degradació de l'idioma és un procés que es va accelerant de manera inconscient entre els parlants, que no s'aturarà si no s'activen mecanismes eficaços per fer-lo revertir i que porta inexorablement a la substitució lingüística; i això va lligat als moviments socials i a les fluctuacions de la política. Així, hi ha elements que posen en qüestió el desbordat optimisme d'unes xifres que, en la dura realitat del dia a dia, signifiquen poca cosa: les diverses allaus migratòries que hi ha hagut des dels anys cinquanta; la tradicional defecció que de la llengua han fet amplis sectors de la burgesia local -quan encara n'hi havia-; la poca estima real que la societat té per la seva llengua -tot i les proclames altisonants que es fan sempre que convé-; i el deixatament de l'idioma en boca de les noves generacions als entorns urbans -on es talla el bacallà demogràficament parlant.

La situació, doncs, és tota una altra, i la tendència a l'alça de l'opció sobiranista sembla córrer en un sentit inversament proporcional a la salut de l'idioma. A més, el recurs presentat per tres famílies, tres!, contra el model d'immersió lingüística de la Generalitat i la resolució pendent del Tribunal Suprem no permeten concebre gaires esperances. Hi ha en tot aquest contenciós una aroma d'odi, de ressentiment i de revenja que fa escruixir.

L'estratègia és clara, i sembla que finalment els executors del jacobinisme assimilista han encertat l'objectiu i ara dirigeixen els torpedes a la part més indefensa, la línia de flotació d'aquest barco que fa tres-cents anys, des del Decret de Nova Planta, que va contra vent i marea esforçant-se per flotar: la llengua de l'escola primària. I precisament en aquest àmbit, tot i l'optimisme oficial, s'hi detecten unes mancances descomunals. En aquesta etapa en què es posen els fonaments lingüístics i es poden interioritzar de manera natural els recursos bàsics de què disposa la llengua, sovint l'escola -sobretot en els àmbits metropolitans- es veu incapaç de donar als infants poca cosa més que un pidgin escarransit, i un cop superat l'argot adolescent, els alumnes, a qui s'ha escamotejat la llengua completa, es queden amb un idioma prim com un tel de ceba, no apte per a l'expressivitat. I això és la millor via per abocar-los a la substitució lingüística.

Quantes d'aquestes criatures pugen sense aprendre l'ús natural dels pronoms febles ("[en] tinc una", "no [hi] veig"), quantes acabaran l'ensenyament dient "se m'ha caigut a terra"? Mentre alguns malden per burxar en la feble empara legal per desmantellar el sistema de la immersió, i mentre les instàncies oficials diuen que tot va bé, la dura realitat corrobora que el sistema escolar no és capaç d'impedir que la interferència lingüística sigui un fenomen que marca profundament el català que parlen les noves generacions. I això és molt greu perquè elles són el futur de l'idioma i la garantia de la seva supervivència. O de la seva definitiva extinció, si les reiterades accions de partits com PP o Ciutadans, junt amb entitats afins com Convivencia Cívica Catalana, Asociación por la Tolerancia o Ágora Socialista, acaben fent forat en el cos de l'escola primària catalana.

Deia que la supervivència d'un idioma va lligada als avatars de la política. Així, un país que vol obtenir la independència ha de comptar amb una ciutadania exigent que lideri un procés que ha de comportar més benestar, no solament en termes econòmics, sinó també socials, un procés que ha de desembocar en una societat més justa. En els tres últims segles, els processos de construcció nacional de les societats avançades -el que s'anomena el Primer Món- s'han caracteritzat per tenir, a més d'un full de ruta clar de projecte de país, una classe social preparada per fer-lo realitat. Tant la revolució industrial, liderada per una burgesia competent, com l'aparició d'una classe treballadora més conscient i reivindicativa, han estat elements determinants d'aquests processos. Paral·lelament, els professionals lliures i les classes mitjanes donen solidesa i cohesió a aquestes transformacions. ¿Els tenim avui a Catalunya, aquests elements?

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT