Publicitat
Publicitat

Optimisme lingüístic? (i 2)

Continuant l'article publicat ahir en aquest mateix espai, he de dir que crec -i em sap greu dir-ho- que fa temps que a Catalunya la burgesia ha deixat de complir la seva funció natural de construcció del país. I es pot donar per desapareguda, ja que les empreses catalanes s'han venut en massa a les grans multinacionals, i el diner fàcil de la cultura del pelotazo ha estat una temptació massa forta que l'empresari local, per comoditat o indiferència, no ha sabut resistir. Per la seva banda, els professionals s'han proletaritzat i s'han avingut a treballar en institucions públiques en comptes d'exercir una activitat basada en la lliure competència del mercat i del meritoriatge. Per acabar, l'impacte brutal que ha significat la immigració corre en paral·lel a l'enfonsament de la indústria i al creixement exponencial del funcionariat. Fins no fa gaire, el funcionari arribava a Catalunya provinent de zones de l'Estat on l'absència d'indústria i de comerç feia de la funció pública l'únic mitjà de promoció personal.

En la seva interessantíssima biografia de Francesc Cambó -líder espiritual d'aquesta burgesia avui desapareguda- el recentment traspassat Heribert Barrera ens aporta dades que reflecteixen prou com el problema lingüístic va clarament lligat a les fluctuacions de la política. Així, parlant del fracàs de l'Assemblea de Parlamentaris de l'any 1917, diu Barrera que poc després de caure el govern García Prieto la situació del país era tan caòtica, que tots els intents de formar govern van fracassar. Calia, doncs, un govern "de concentració nacional", la cartera d'Instrucció Pública del qual va ser adjudicada a Cambó. Llavors Santiago Alba, un dels polítics més antagonistes de Cambó, va objectar que "si Cambó era ministre d'Instrucció Pública, a Catalunya plantejarien la qüestió del català a l'ensenyament i això podria crear problemes", uns problemes que segueixen plantejats, i vius, gairebé cent anys més tard.

Un altre exemple. El primer projecte d'autonomia de la Mancomunitat de l'any 1918 era taxatiu respecte a la llengua: "A Catalunya s'establia la cooficialitat del català, inclús a la justícia, i jutges i magistrats haurien de conèixer-lo [...] el projecte no significava autonomia política, sinó simplement descentralització..." ( op. cit. , pàg. 608). Una descentralització que el Cambó d'aquella època ja havia denunciat en un discurs a les Corts, ja que per ell el projecte del govern no resoldria res " porque parte del supuesto absolutamente equivocado [...] de estimar que el problema de Cataluña es un problema de descentralización, y no es un problema de descentralización, sinó un problema de soberanía ". Com afirma Barrera: "En el projecte no es parlava per res de llengua. L'oficialitat del català quedava implícita, car es garantia l'ensenyament del castellà a les escoles primàries" ( op. cit. , pàg. 611). No estem gens lluny del que ja es debatia aviat farà un segle. Han passat el temps i els actors, però les coses no han canviat. En amplis sectors de la societat espanyola, i catalana, encara hi ha un sentiment profund de rebuig a les aspiracions que tenen sectors de població a Catalunya de viure amb normalitat en català. Això es reflecteix en àmbits com cultura i mitjans de comunicació, empresa i consum, ensenyament, justícia i oficialitat, i potser menys en internet i noves tecnologies. La violència que practica l'administració espanyola contra la llengua pròpia del país és tan gran que gairebé quaranta anys després de la mort de Franco ha de ser defensada, com a Mallorca, amb vagues de fam. ¿Tan molesta és la diferència? ¿Tanta nosa fa que "aquesta pobra ànima en pena que és Catalunya" -per dir-ho a la manera de Gaziel- reclami el que hauria de ser normal, és a dir, el respecte a una tradició cultural i lingüística que ha tingut expressió literària, amb el parèntesi dels anys de decadència, des del segle XIII? ¿O és que potser tot plegat no és res més que l'intent mal dissimulat d'amagar un complex d'inferioritat colossal? En un moment de crispació similar, els intel·lectuals castellans van publicar l'any 1930 una declaració de desgreuge de la llengua catalana per les vexacions sofertes durant la dictadura. ¿On són avui els Sainz Rodríguez, Giménez Caballero, Menéndez Pidal, Pérez de Ayala, Jiménez de Asúa, Marañón, de los Ríos i/o Ortega y Gasset? Deu ser que a l'intel·lectual d'expressió castellana, d'aquí i d'allà, ja li va bé aquest estat de coses, si no, ja hauria sortit a la palestra.

Sostenia Cambó que el problema de Catalunya era un problema de personalitat i de llibertat col·lectiva que pertorbaria Espanya mentre no fos resolt. I deia: "[...] més important que qualsevol llei que vingués de fora era l'estat de consciència del poble català, perquè per un poble «amb consciència de si mateix i desig de gaudir de llibertats i amb aptitud per gaudir-les i exercir-les, l'obtenció d'aquestes llibertats en definitiva no era més que qüestió de temps»" (F. Cambó, Lliga Catalana. Un partit. Una política , pàgs. 254-255. Citat per Barrera a op. cit ., pàg. 867).

I aquesta "consciència de si mateix", què la vertebra sinó la llengua?

No sé si aquest desig de "gaudir" de llibertats és qüestió de temps, ni si les "gaudirem" algun dia. Personalment, em quedo amb les paraules que el poeta Joan Vinyoli feia servir per tancar, l'any 1977, la seva "Crida als poetes catalans", que vénen molt a tomb del que he apuntat fins ara: "És més fàcil pensar en una llengua estrangera que sentir en aquesta llengua [...] Es pot privar un poble de la seva llengua a les escoles, però si no s'ensenya aquest poble a sentir en una llengua diferent, no s'haurà extirpat mai l'antiga..." Esperem ser-hi a temps.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT