Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Ordre i aventura

Em permeto de manllevar el títol del magnífic últim disc dels Mishima (no se'l perdin, pecadors) perquè em va venir a la memòria a través del discurs d'Artur Mas en el debat d'investidura d'ahir i de les rèpliques i contrarèpliques que va suscitar entre ses senyories. Ordre i aventura, en definitiva, em van semblar dos conceptes que resumien prou bé el que es va dir i sentir ahir a la cambra catalana.

Sobre el tema de l'ordre no cal insistir-hi, perquè va quedar prou clar. Seny, seny i més seny. Els temps exigeixen tenir idees clares i fermesa, o si més no fer-ho veure. El mateix discurs d'Artur Mas, com no podia ser altrament, va constituir una mena d'oda al català entenimentat, en format programa de govern. Tan estructurat, tan ordenat i tan previsible, el discurs del ja quasi president de la Generalitat (que ell va defensar, pels fragments que n'he pogut escoltar, amb prou eloqüència i convicció) va tenir un punt d'exercici escolar, de treball passat en net pels més llestos de la classe ("els millors disponibles", com Mas no es cansa d'anunciar que han de ser els membres del seu govern). Fins i tot va tenir la gentilesa de comprometre's a tirar endavant una llei electoral catalana, bella tradició dels mandataris catalans que es remunta, com segurament Higini Clotas està en condicions de ratificar, als temps de Guifré el Pilós. Prometre una llei electoral pròpia i després no fer-la és una cosa més catalana que el pa amb tomàquet, i demostra, en aquests temps incerts, una encomiable vocació de centralitat.

Però el líder convergent no va ser l'únic a fer gala d'un capteniment sensat. Joaquim Nadal també va representar, amb escaient desimboltura, el paper de la lleial oposició madurada per l'experiència de govern, i Alicia Sánchez-Camacho, que amb prou feines pot contenir la felicitat que la posseeix de la nit electoral ençà, s'esforçava a fer cara de no haver trencat mai un plat. Ídem pel que fa als dos Joans, Puigcercós i Herrera, conscients que les seves formacions freturen de desempallegar-se de la llufa de folloneros dels dos tripartits que l' establishment els ha adjudicat a perpetuïtat. Només l'estranya parella del grup mixt, Ciutadans i Solidaritat, emetien senyals (prou exòtiques, tot sigui dit) de ganes de marxa.

Pel que fa a l'aventura, doncs també resulta assai notòria. Només la consecució de majors cotes d'autogovern, per esmentar una de les prioritats remarcades per Mas, serà prou emocionant després de la sentència del TC sobre l'Estatut i en el moment en què a Espanya proliferen, a dreta i a esquerra, les veus que demanen la liquidació de les autonomies per començar un cicle d'involució centralista. I qui diu l'autogovern, diu el que en penja, que és aproximadament tot, començant pel nou pacte fiscal, que és com es diu el concert econòmic en català postelectoral. Ordre i aventura, doncs: tornarem a lluitar i tornarem a veure'n de tots colors.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT