Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Oriol Pujol: El noi de la Ferrusola

Seria tòpic dir que se sent part d'una dinastia destronada que, quan torna al poder, veu usurpadors en l'oposició. Però el to i les maneres no ho acaben de desmentir.

Parla el català quasi modèlic de qui de petit jugava amb la Norma i brilla amb una eloqüència enèrgica que seria més eficaç si fos menys agressiva. El seu currículum sembla inspirat per Aristòtil. Si l'home és un animal polític, primer va fer la teoria -és veterinari- i ara fa les pràctiques.

És tan nerviüt que no para quiet. Masega l'amic o el periodista: li pessiga l'esquena o li serra la mà deixant-lo adolorit i amb el dubte de si allò és cordialitat o un desig velat de fer-li retre acatament.

Es proclama més Ferrusola que Pujol amb el perill que sembli més de sentir-se molest perquè l'andalús José arriba a president, que no pas de veure-hi un èxit d'integració. És dels nacionalistes que branden la senyera perquè en l'elit no s'hi vegin privilegis sinó els líders d'un exèrcit.

Crida i es fa notar perquè se sent múscul d'una nació que arriba a ser prou desagraïda per escopir el pinyol.

És audaç com el benjamí d'un ranxo del Far West que, sense avisar ningú, decideix batre's en duel amb el cacic local que els roba vaques.

I de vegades ha tingut la sensació que si fos alt com el David Madí, les seves patilles de Curro Jiménez farien tals estralls en les dones del PP que en quatre dies tindria el concert al sarró.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT