Si Orwell tornés a Catalunya
No puc evitar la comparació. La imatge dels Fets de Maig del 1937 em retorna amb insistència: una Barcelona en guerra contra Franco apareix dividida en moltes faccions, especialment amb un enfrontament al carrer, violent, entre comunistes i anarquistes. Avui no estem en guerra ni vivim una revolució, però tampoc és cap broma voler-se independitzar d’Espanya. I tornem a estar perfectament dividits, cadascú fent la batalla pel seu compte. Deu formar part de l’ADN d’una societat com la catalana, complexa i plural, en la qual els més arrauxats s’exilien a Madrid i retraten l’independentisme com un virus maligne. En fi, tants caps tants barrets.
Hi ha moltes guerres més o menys soterrades en marxa. Només en el terreny polític, tenim la que mantenen convergents i duranistes dins de CiU, amb periòdics atacs d’ira de l’impotent Duran; tenim, també, la desconfiança que presideix la fràgil aliança entre el Govern i una ERC que vol i dol: vol la independència i li dol haver-la de fer a remolc de la dreta; tenim les diverses colles que batallen per l’espai de l’esquerra més o menys radical: CUP, Podem, Procés Constituent i ICV-EUiA, cadascun amb la seva veritat absoluta i la seva estratègia parcial; tenim les lluites intestines que han triturat el PSC -fins i tot a l’angèlic Ros se li revolten a casa- i la difícil convergència dels grupuscles exsocialistes; i finament tenim els atacs de gelosia de la dreta espanyolista de tota la vida cap a l’invent neoliberal i neoespanyolista de Ciutadans: la rància Camacho versus el brillant etern adolescent Rivera, ara llançat a la conquesta de Madrid.
Planyo els periodistes forans que volen seguir el procés. Què escriuria Orwell avui si vingués a Barcelona? Quan va trepitjar la Catalunya republicana, li va costar situar-se. Ell mateix ho confessava: allò era un batibull. Va acabar militant al POUM, els revolucionaris més de bona fe que va trobar, els que més representaven el sentit comú popular, la common decency, en deia ell, i de poc no en surt escaldat. Els serveis secrets soviètics, l’NKVD, el tenien fitxat, a ell i la seva esposa, Eileen, com a “trotskistes destacats”. I ja se sap què li va passar a Andreu Nin. Ells van creuar la frontera a temps...
Crec que un Orwell actual, marcat pel mateix idealisme, avui triaria la CUP. Des de la seva instintiva desconfiança cap a qualsevol mena de poder, no es fiaria de l’assalt al poder que anima Podem, veuria ICV-EUiA massa llastada per la història i no connectaria amb el puritanisme del Procés Constituent. Sí, es tiraria cap a l’assemblearisme juvenil, lletraferit, llibertari i ingenu de la CUP. I, naturalment, ja se sap, enlloc trobaria l’esperit proletari de la seva època. Els temps sempre estan canviant. Avui tenim l’esperit revoltat d’una classe mitjana tocada en el seu benestar, en la seva dignitat.
La desil·lusió pels Fets de Maig té també un paral·lelisme obvi amb la desil·lusió sobiranista pels fets posteriors al 9-N. Com a aquells idealistes revolucionaris que no hi entenien de faccions, a molts idealistes independentistes també els ha caigut la bena dels ulls davant el partidisme. Orwell s’ho miraria igualment desenganyat. Però com que no tindria motiu per fugir, seguiria aquí fins al desenllaç final. I quan agafés forma cap una banda el trencaclosques català i hispànic, tancaria la seva aventura naturalment dedicant el llibre als perdedors: Homenatge a Espanya. Seria el seu al·legat en favor del país que no va poder ser, de l’Espanya plural i romàntica que tenen al cap la immensa majoria d’estrangers, incapaços d’entendre el caïnisme dels uns contra els altres, dretes contra esquerres, nord contra sud, centre contra perifèria, i massa sovint tots contra els catalans.
