Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Paco Marhuenda: Periodisme preconciliar

En el seu aire hi ha alguna cosa perpètuament preconciliar que el vincula a papes Pius. És devot de la teologia que troba just socialment que algú que es blinda amb un sou milionari faci fora amb quatre duros els seus treballadors.

Farceix de "no?" el seu discurs, com dubtant de la seva consistència, acaba moltes frases amb "...i tal", troba un gust especial en l'adjectiu brutal i està del tot abonat al fals verb pronominal n'hi ha .

En diu de l'alçada d'un campanar amb cansada displicència i quan algú reacciona i nota que perd terreny s'escuda en la queixa infantil que no paren d'interrompre'l.

Un dia nega que Catalunya tingui història, l'endemà tira de Photoshop i fa esborrar uns manifestants de la Puerta del Sol i al cap d'una setmana s'inventa que Rajoy sopa de tàper per no molestar els cuiners.

És, amb Urdaci, el paradigma de periodista comissari polític. Diputat pel PP al Parlament el 1995, el seu meritoriatge per arribar a director de La Razón van ser cinc anys seguint Don Mariano de ministeri en ministeri com a cap de gabinet.

Potser és la crisi el que l'obliga a fer un pamflet que es punxa a la vena, però la seva escalada de portades infumables està anant més enllà d'una dreta democràtica. Si el nostre periodisme creu en línies vermelles algú s'ha de preguntar quin sentit té donar tribuna a qui ja n'ha trepitjat tantes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT