10/12/2010

PISA passa, la llei queda Cantona de les causes perdudes

3 min
La gestió de Maragall ha estat el mirall de com és ell. La revolució antisistema d'Éric Cantona va acabar punxant.

Quan fou mort el combregaren. Després de la patacada electoral del tripartit, després de sis vagues de mestres i professors en una legislatura i pràcticament a l'hora d'encarregar les capses de cartró per fer la mudança del despatx de la Via Augusta, surt el conseller Ernest Maragall i, en comptes de cantar les absoltes, presenta el resultat d'un informe PISA que capgira l'allau d'arguments fatalistes que hem sentit a Catalunya sobre l'educació en els últims quatre anys. Sensacional gir de guió final del qual ens hem de felicitar tots els catalans.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La veritat és que a l'informe PISA, tant quan els resultats són dolents com quan no ho són tant, se li fa massa cas. Passa com amb les audiències de ràdio. A l'EGM se li dóna un tractament reverencial quan, pel nas, per la intuïció, tothom sap quines emissores van amunt o van avall. Amb l'educació, passa igual. Que estiguem una dècima per damunt de Suècia o per sota de Cantàbria no varia absolutament res. Al capdavall, depèn molt de la sort en la mostra triada. La clau és que els 1.381 nois i noies de quinze anys triats d'aquí siguin més o menys llestos que els escollits a Santander.

La gestió d'Ernest Maragall ha estat el mirall de com és ell: un home despentinat de celles i amb pinta de tacar-se una corbata a cada àpat. Persona de sentit de l'humor en les distàncies curtes (és un Maragall) però tossut amb les seves dèries, els seus rampells han fet anar de corcoll els col·laboradors de la conselleria, han encès els sindicats dels docents però han permès arribar a una llei d'educació insòlita.

Aquest ha de ser l'estri per arribar a l'objectiu: que algun dia els nois no nadius dels centres públics sàpiguen gairebé tantes coses com les noies nascudes aquí que estudien en escoles privades.

A França li deien "Dieu", a Anglaterra "The King". Va ser nomenat el millor futbolista del Manchester United del segle XX. Ara, però, és la riota de mig europa perquè s'ha quedat sol en la seva revolució antisistema per promoure "l'apocalipsi bancari". Éric Cantona, marsellès d'avis catalans -del Papiol-, ha passat a la història de l'esport tant pel seu temperament com pel seu futbol. A França, després de llançar la pilota a la cara d'un àrbitre, va decidir penjar les botes. A Anglaterra el van repescar i va meravellar amb el 7 del United a l'esquena. La imatge que n'ha quedat, en canvi, és la del seu salt de kung-fu per damunt de les tanques de publicitat, per agredir al pit un seguidor del Crystal Palace que l'increpava. La sanció va ser de nou mesos d'inactivitat i 120 dies de treballs per a la comunitat.

A partir d'aquell moment, Cantona es va estovar i va esdevenir l'abanderat contra les injustícies i el líder de les causes nobles que, sovint, són les causes perdudes. L'última, la d'aquesta setmana. En una entrevista al Presse Ocean de Nantes va animar a fer una revolució per enfonsar el sistema. I va posar data, el dimarts 7 de desembre. "Si hi ha tres milions de persones que van al banc i retiren els seus diners, els bancs es col·lapsen". "Manifestar-se al carrer -afegia- és una enganyifa. Aquest ja no és el camí. Ja no portem armes ni matem a la gent per fer la revolució".

La xarxes socials van amplificar la crida, els diaris tradicionals en van fer portades i diversos ministres van sortir a calmar la població. Al capdavall, però, fum fum fum. Ni Cantona no va treure ni un sol euro del seu compte corrent, i algú li ha recordat que la seva dona, Rachida Brakni, és la imatge publicitària d'un banc. "Mon Dieu".

stats