PP-PSOE, una entesa lògica i un oblit perillós
Amb un PSOE debilitat pel daltabaix electoral, sense lideratge i sense una línia política clara, i amb un PP espantat pel que està a punt de caure-li al damunt -la complicada gestió d'una crisi molt difícil de remuntar-, la jornada d'ahir, dia de la Constitució, va fer evident una dolça sintonia entre els dos grans partits espanyols. Si vols per força -és a dir, per la força dels mercats i la pressió europea-, i malgrat la interferència electoral, s'han vist abocats a una política d'entesa, de la qual ja en vam tenir un aperitiu amb la reforma constitucional exprés de fa unes setmanes.
Atesa la delicada situació de les finances estatals i de l'economia espanyola, que PP i PSOE vagin de bracet és, d'entrada, un símptoma de la gravetat del moment i, en segon lloc, un bon senyal de responsabilitat. El fet que els socialistes ja es donessin per perdedors abans de les eleccions no ha fet sinó facilitar aquest acord no escrit però evident. El PP, per la seva banda, està demostrant prudència. Des de la victòria popular, no s'han sentit grans retrets cap al govern Zapatero, que, d'altra banda, ja va començar a fer el traspàs fins i tot abans que Rajoy guanyés. El silenci del futur president ajuda també al bon clima. I pel que sembla, Europa i els mercats, destinataris principals d'aquesta escenificació, estan premiant la complicitat.
Tot seria, doncs, perfecte si no fos perquè, un cop més, PP i PSOE obliden que no estan sols a Espanya. Ahir, en la celebració constitucional, hi faltaven els partits nacionalistes bascos i catalans de dretes i esquerres, i els representants d'Esquerra Unida. Els primers se senten legítimament cada cop més exclosos d'una Constitució que, en la lectura que s'està consolidant des de les instàncies del poder madrileny, s'ha anat allunyant del reconeixement de la pluralitat nacional de l'Estat, i d'un consens que ja no compta amb ells. I el mateix li passa a IU, que se sent igualment exclosa des del seu discurs indignat i republicà.
