Publicitat
Publicitat

El PP català

Fins fa relativament poc la dreta espanyola va ser sempre un trencaclosques d'encaix gairebé impossible. Incapaç de contenir la disgregació dels partits de la Restauració, Alfons XIII hagué de demanar al general Primo de Rivera que fes un cop d'estat l'any 23. A la Segona República el gran partit de dretes del moment fou una aliança de grups regionals que duia per nom Confederación Española de Derechas Autónomas. El gran partit de la Transició, la UCD, esclatà l'any 82. Només la mà de ferro d'Aznar aconseguí de disciplinar i fusionar totes aquelles faccions nacionals i locals.

Les dretes basca i navarresa són les úniques que, sota la bandera foralista, han sobreviscut a aquell procés de centralització. Després de la derrota del carlisme i de l'abolició dels drets forals l'any 1876, el PNB absorbí els foralistes de Guipúscoa i Biscaia. En canvi, el carlisme d'Àlaba i Navarra va mantenir una vida pròpia i una identitat separada, sense perdre mai els lligams polítics i morals amb les demandes fiscals d'aquelles províncies. Quan a la Guerra Civil s'alineà amb l'exèrcit victoriós, la recompensa va ser un règim fiscal privilegiat. Amb la democràcia, aquella dreta no nacionalista s'integrà, d'una manera orgànica, dins del PP espanyol, sempre sota el benentès que ser basc era sobretot un fet econòmic i no lingüístic i, per tant, compatible amb la gran nació espanyola.

Per contra, el PP català és un partit nou de trinca, un apèndix del PP espanyol. Fa més de cent anys, els carlistes catalans es van integrar, de la mà del bisbe Torres i Bages i del canonge Collell, a la Lliga. Els pocs carlistes que quedaven van desaparèixer a la postguerra: l' aggiornamento del Vaticà Segon, que tingué un impacte immens a casa en comparació amb Espanya, reconvertí tots els potencials elements ultramuntans i lefebvrians del país en socialistes utòpics. Sense cap continuïtat històrica amb la idea de nació medieval, que és una cosa que enlluernava les nostres dretes muntanyenques, el PP català només arreplega, llevat d'alguns nuclis a comarques, els estrats castellanitzats de la Barcelona alta i els nouvinguts funcionarials del desarrollismo dels seixantes.

L'absència de cap mena de connexió emocional amb la tradició foral (catalanista) del país genera una tensió política extraordinària al PP català i l'aboca a viure tant en la marginalitat electoral a Catalunya com en la marginalitat institucional a Espanya. Durant aquests últims dos anys, la Sra. Sánchez-Camacho ha seguit una tàctica doble amb l'objectiu d'atreure els vots moderats de CiU. D'una banda, ha utilitzat l'ofegament financer de la Generalitat per escanyar el govern convergent, mantenint-lo en una situació de respiració assistida i neutralitzant-ne tota vel·leïtat sobiranista. De l'altra, ha intentat crear una imatge pública d'advocada catalana a Madrid, desplaçant el Sr. Duran com a pretès garant dels interessos catalans, amb la promesa d'obtenir unes transferències fiscals mínimes per calmar els ànims catalanescs. El problema de la Sra. Sánchez-Camacho és que aquesta doble maniobra necessitava, per reeixir, la cooperació del poder central. Aquesta cooperació, però, no s'ha produït. La prova és que la líder del PPC no ha estat capaç d'obtenir ni la xifra ridícula (per miserable) dels 211 milions d'euros que corresponen a Catalunya per la liquidació pressupostària del 2010.

El PP català no entén -i en això sí que es nota que és "català"- la lògica del poder central espanyol. El PP (i Espanya) demana una subjecció completa a l'aparell vertical del partit i de l'Estat. Està disposat a fer ministres catalans i a reconèixer l'èxit de ciutadans particulars (sempre que folkloritzin o renunciïn a la seva identitat catalana). Però no acceptarà mai la creació de cap altre contrapoder territorial, més enllà de l'excepció basco-navarresa. Tanmateix, sense un programa foralista, el PP català no pot créixer entre les classes mitjanes catalanes. En realitat, la vehemència exasperada de la Sra. Camacho no es dirigeix contra el suposat sobiranisme convergent sinó que simplement reflecteix la seva pròpia incapacitat per oferir un programa creïble al servei dels interessos de Catalunya.

L'alternativa per créixer és aleshores atreure vots socialistes aixecant la bandera d'un populisme antiimmigrant quasilepenista. L'èxit d'aquesta estratègia ha estat considerable en les eleccions municipals, almenys en alguns casos idiosincràtics com Badalona. Tanmateix, el creixement electoral del PP també s'enfronta aquí amb dos obstacles gairebé infranquejables. El primer és la memòria històrica: entre els immigrants dels anys seixanta i els seus fills encara hi ha una associació directa entre la dreta espanyola i els anys de fam de la postguerra a Andalusia. El segon és el de la crisi econòmica, que ha deixat molt ràpidament de ser vista com una herència exclusiva del govern Zapatero.

Ser del PP ha estat sempre molt difícil a Catalunya. Hi ha raons sociològiques i polítiques profundes que indiquen que ho continuarà sent per molts congressos triomfals que es facin i per molts vestits llampants que es llueixin davant les càmeres de televisió.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT