El PSC, Pi i Margall i el concert econòmic
Pere Navarro i l'heterodoxa militància del PSC farien bé de parar atenció al federalista per antonomàsia que ha tingut Espanya, que naturalment era un català: Francesc Pi i Margall. Ja en la seva època, sobretot al final de la seva vida -va morir el 1901- es va sentir incomprès, sol i aïllat pels seus correligionaris espanyols, que entenien el federalisme més com un vernís que com un tret distintiu, i pels catalans, decantats cap al catalanisme, amb Valentí Almirall al capdavant. Des de Madrid, on vivia feia dècades, Pi i Margall, que ja s'havia desmarcat de tothom oposant-se a la guerra de Cuba, es va obstinar fins al darrer moment a defensar un federalisme que a la pràctica ningú no volia. Des d'aleshores, i ja fa més d'un segle, curiosament han seguit proliferant catalans federalistes a la recerca d'espanyols que professessin idèntica fe. La seva fortuna no ha estat millor.
Però si mirem de prop el federalisme de Pi i Margall ens endurem alguna sorpresa, especialment els federalistes d'ahir, d'avui i de sempre. El 21 d'octubre del 1899, des de la capital espanyola escrivia al setmanari El Nuevo Régimen , fundat per ell mateix uns anys abans (la traducció prefabriana és de l'historiador nacionalista Antoni Rovira i Virgili, admirador i defensor de Pi i Margall -una altra sorpresa, oi?-): "A Barcelona es va posant seriosa la qüestió del concert econòmic. És ja, no una qüestió de partit, sinó una qüestió de l'indústria i el comerç [...]. Amb el fí de posar remei al mal, demanà la Diputació provincial de Barcelona que se li concedís el repartiment, cobrament i l'intervenció de les contribucions directes. Ho demanaren després, ampliant-ho a tot Catalunya, diverses ciutats i centres [...]. La qüestió és verament greu. De concerts econòmics sobre tributs ja n'hi ha amb la provincia de Nabarra i les de Àlaba, Guipúzcoa i Biscaia. No existeix cap raó, podrà dir Barcelona, per a que no's faci la mateixa cosa amb la nostra provincia [...]. Sota l'actual règim unitari no és possible que cada provincia se regeixi per diferent sistema econòmic [...]. Desenganyi's el govern: és una qüestió federal la dels concerts econòmics". A la mateixa tribuna, el 30 de desembre d'aquell any, sentenciava: "El govern, negant-se a otorgar-lo [el concert], aixecà una tempestat en un vas d'aigua. Hauria d'haver agrait a Barcelona l'oferiment".
El 29 de juny del 1901, poc abans de morir, hi tornava, amb una lliçó històrica: "L'idea de confiar a les regions el cobrament dels tributs és antiga a Espanya. Abans de l'any 1845 Catalunya contribuía amb una quantitat fixa a les despeses nacionals. La recaudava, no pel sistema tributari de Castella, sinó pel séu: per una contribució que duia el nom de catastre i requeia en la propietat, l'industria i el comerç". I el mateix règim regia per a Aragó i València, ens recorda.
De fet, l'any del desastre de Cuba Pi i Margall ja estava interessat en el tema: "Idea és aquesta [el concert] que ocupà les Corts de Càdiz [...]. L'idea, si bé no prosperà, va tenir ardents defensors [...]. L'any 1841 Nabarra va fer amb l'Estat un concert econòmic de la mena del que avui se diu que Barcelona desitja [...]. Ara mateix totes les provincies basques cobren com volen ço que a l'Estat han de satisfer [...]. Què té això d'antinacional? [...] Els nostres periòdics, i en general els nostres polítics, confonen l'unitat amb l'uniformitat, i ho voldrien tot uniforme. Cal que's desenganyin: l'uniformisme és la servitut" (3 d'octubre del 1898).
Durant el segle XX, i el que ha passat de XXI, amb unes poques excepcions, Espanya ha maldat per imposar l'uniformisme, fins i tot quan s'ha descentralitzat. Ningú no ha escoltat Pi i Margall.
