El PSC, l'ètica, la democràcia i els referèndums

Si s'ha de de jutjar pels esdeveniments més recents, la característica principal del Nou PSC és que allà on abans totes les decisions rellevants les prenien només tres persones (Montilla, Zaragoza i Iceta) ara les prenen unes altres tres (Navarro, Balmón i Fernández). Visca el canvi! La comissió executiva i la resta d'òrgans serveixen, com a molt, per comentar les decisions a posteriori, quan ja s'han aplicat, i publicat als mitjans. ¿Com es poden sentir representants dels electors els diputats i diputades si ni tan sols no se'ls deixa ser la veu de la mateixa militància? ¿Com han d'arribar als Parlaments les preocupacions i les iniciatives de la ciutadania si en molts casos l'elector no coneix ni el nom del diputat o diputada del seu territori? ¿Com poden erigir-se en els garants de la democràcia uns partits que fan tot el possible per amagar, o fins i tot perseguir, la dissidència interna?

Sens dubte, estem pagant encara les pors i l'excés de prudència del període constituent. Potser hem oblidat el més important: que la democràcia és molt més que un sistema polític, que la democràcia ha de ser, per sobre de tot, una actitud ètica. És evident que en el panorama polític català actual, el PSC és el partit que apareix a la vista de tothom com el més desdibuixat i amb un perfil i un projecte més confusos. Però la falta de sintonia entre les elits dirigents i la resta de la ciutadania és molt general i es podria fer extensiva a altres institucions i organitzacions del país.

En aquest context, l'aposta independentista, que sembla que ha seduït la meitat o més de la població de Catalunya, es podria interpretar com una fugida endavant, per la falta d'altres propostes capaces d'il·lusionar el nostre poble. Però és evident que s'ha produït un esgotament del model autonòmic. S'ha insistit tant, aquí i allà, que no era possible l'entesa ni la conllevancia que, efectivament, la majoria ha acabat acceptant com a inevitable que l'única alternativa és el divorci. També en aquest punt el que més ha contribuït a augmentar el sentiment de desafecció ha estat la poca qualitat de la democràcia. El debat territorial està tapant-ne un altre d'igualment rellevant: ¿podem millorar el nivell de la nostra trista, pobra i dissortada democràcia? I encara una altra qüestió amb una resposta potser més inquietant: ¿la generació de dirigents actual és capaç de liderar els canvis necessaris, dins dels partits i en el conjunt de l'arquitectura del sistema democràtic?

De la mateixa manera que per superar l'atzucac europeu cal més Europa, per sortir del cul-de-sac de la desafecció política, calen més política i més democràcia. En els partits i a les institucions. No pot ser que, un cop designats, els dirigents es pensin que tenen carta blanca per governar d'una manera despòtica. Avui existeixen mitjans tecnològics que permeten una relació permanent amb la militància i la ciutadania. Si no hi ha més democràcia és perquè no interessa. El mateix passa amb la representativitat dels electes. Calen circumscripcions electorals petites i elecció directa del diputat del districte o de la comarca. Un representant electe ha d'estar a disposició del seu electorat i l'ha d'escoltar, ha de prendre compromisos i decisions pròpies, i se n'ha de fer responsable. I ha de poder votar de manera diferent a la majoria dels diputats del seu propi grup. La combinació de més democràcia a l'interior dels partits i més llibertat en els Parlaments dignificaria la política.

Aquestes mesures haurien d'anar acompanyades d'altres, com ara un finançament transparent dels partits i potenciar la participació de la ciutadania mitjançant els referèndums. Sabem que la democràcia directa planteja problemes i que la majoria també s'equivoca, però si creiem que la democràcia està èticament per sobre de qualsevol altra forma de govern, hem d'actuar amb coherència. I també per coherència, en el moment actual, l'única proposta que hauria de poder unir tots els partits democràtics catalans en una posició comuna, pel que fa a les relacions Catalunya/Espanya, hauria de ser l'acceptació d'un referèndum.

Hi ha partits que no en volen sentir parlar, però cal saber estar a l'altura dels temps i de les reclamacions del poble al qual es diu servir. Som una societat molt plural i hi conviuen punts de vista diversos, però és indiscutible que Catalunya, molt majoritàriament, reclama avui un pronunciament democràtic a les urnes i no solament al carrer. Farien bé els partits d'acceptar l'evidència i d'abanderar aquesta reivindicació, més enllà de quina sigui la posició que cadascú defensi després a l'hora de votar.