Pablo Iglesias i Leif Garrett
Pot ser que arribi a ser president d’Espanya o que no ho sigui mai (i si ho és, de quina Espanya?), però el líder de Podem/Podemos, Pablo Iglesias, a qui ja es coneix com a Pablemos, ha inaugurat una nova casta que segurament s’oposa a la que ell denuncia, i que podríem denominar el polític viral. No havíem vist mai un cas com el seu, i correspon felicitar-lo per haver desenvolupat aquesta nova categoria.
El polític viral és aquell que aprofita les xarxes socials per convertir-se en allò que en llenguatge popular es diu un personatge que te trobes fins i tot dins la sopa. No és cap invenció hispànica: fa uns anys, el primer a usar un avatar mediàtic capaç de la ubiqüitat va ser l’actual president dels EUA, Barack Obama. No endebades, el seu Yes, we can (que en el seu moment va constituir un fenomen, però que ha passat a formar part de la museística política internacional amb la mateixa rapidesa amb què es va fer famós) és la inspiració fins i tot del nom del partit de Pablo Iglesias.
Al final, són polítics que juguen la carta del mal menor. ¿Com no hem de voler que el president dels EUA sigui Barack Obama, si els seus adversaris són gent com George Bush Jr., John McCain, Sarah Palin, Mitt Romney o fins i tot Hillary Clinton? Per motius no equivalents però sí semblants, ¿qui pot estar en contra d’un personatge com Pablo Iglesias, si s’oposa a d’altres com Mariano Rajoy o Pedro Sánchez? L’onada d’expectativa i de bon rotllo que ha despertat el flamant i jove líder de la nova esquerra espanyola és més que comprensible.
Però no és suficientment clar que sigui real. Tornem a dir-ho: Pablo Iglesias és un home que parla bé, que té un discurs ben construït, però que a molts no ens acaba de convèncer. No perquè ens convencin més els altres, que els tenim més vistos que el tebeo, sinó perquè a ell l’hem vist massa vegades en massa poc temps, repetint en massa ocasions el mateix missatge. El trobes a Twitter, a Facebook, a la tele, a la ràdio, als diaris i a qualsevol pàgina web que consultis. Tothom en parla, per enlairar-lo o per dejectar-lo. “ Abrirás una revista y me encontrarás a mí”, cantava Loquillo, molts anys abans de l’aparició no ja de les xarxes socials sinó del simple correu electrònic. Ara obrim el mòbil o la tauleta i ens trobem Pablo Iglesias. No hi ha dubte que és un triomf per a la seva exposició mediàtica, ¿però vol dir que això és el que li fa falta a la ciutadania? ¿És el que necessita la democràcia? ¿És la mena de fenomen que pot dirimir els grans conflictes actuals? Potser sí, no ho dubto, però no ho acabo de veure gaire clar.
Quan un servidor era un infant, succeïa una cosa força semblant amb un cantant que es deia Leif Garrett. Era atractiu i carismàtic, i es movia d’una manera que a tots ens semblava enlluernadora. Tothom de la meva generació recorda el seu nom i alguns fins i tot guarden memòria de la seva pinta, però dubto que ningú sigui capaç ni tan sols de taral·lejar una cançó seva. I mira que eren fàcils i aferradisses.
