Pablo Iglesias al caixer

Pablo Iglesias, en una entrevista a El Periódico, ha revelat una dada: “No és possible fer una declaració unilateral d’independència a Catalunya” perquè “totes les possibilitats s’han de negociar democràticament”. I, ja amb l’embranzida, ha afegit: “Alguns tenen por que parlar del dret a decidir de veritat impliqui que potser allò dels comptes a Suïssa i Andorra serà impossible. Per defensar la sobirania és un error aliar-se amb el partit de Pujol, Mas i les seus embargades”.

Dir que “no és possible fer una declaració unilateral d’independència” no seria la frase correcta. La frase correcta seria que aquest fet “no està previst per la casta”. És per això que els països que s’han hagut d’independitzar, com per exemple els Estats Units, per declarar-la han hagut de fer una guerra. El govern de Catalunya ha intentat justament negociar. El que passa és que Espanya no és Anglaterra, etcètera. Dir que “alguns tenen por que parlar del dret a decidir de veritat impliqui que potser allò dels comptes a Suïssa i Andorra serà impossible” és una mena de sinècdoque més simple que el funcionament d’un porró. Llavors què? Posant-nos a la seva altura, la prohibició de decidir, que és el que tenim ara, implica que potser allò dels sobres d’en Bárcenas continuarà sent possible? Què hem de fer els ciutadans? De quina altra manera hem de defensar la sobirania (o qualsevol dret) sinó amb la majoria de diputats del Parlament? Els sobiranistes han sigut minoria durant dècades. Però callaven i es resignaven, perquè respectaven la majoria. Ara que són majoria, resulta que la minoria els dicta el que han de fer. Pablo Iglesias és com aquell senyor que entra a l’entitat bancària i veu que hi ha dos caixers: un de buit, sense ningú, i un altre amb tot de gent que hi fa cua. I, sense preguntar, se’n va cap al buit, perquè no se li acut que deu estar espatllat.