Pablo Iglesias restringeix les abraçades
Pablo Iglesias està demostrant ser un líder amb una gran voracitat electoral. Nyam, nyam. Ara menjo espai d’aquí, ara en menjo d’allà.
Ahir va desembarcar a Barcelona per fer una de les seves arengues amb un objectiu diàfan: cruspir-se espai d’ERC, d’ICV i, sobretot sobretot, de la CUP, a la qual pretén fer una opa hostil francament mal dissimulada. D’aquí la seva frase més estentòria d’ahir: “Prometo que mai m’abraçaré amb Mas ni amb Rajoy”. Ho va proclamar justament després de dir que no li agraden els polítics que fan promeses. No vull prometre, però prometo. Molt bé, Pablo.
Abraçar-se a Artur Mas o a Mariano Rajoy no és la mateixa cosa, però dins de l’imaginari podemista es veu que sí que ho és: tots dos són polítics “de dretes”, ai, uix, carai. Fan pudor de sofre, com aquell faristol de l’ONU al qual va pujar Hugo Chávez un dia després que ho hagués fet George Bush Jr.
Llàstima que la realitat no sigui tan simple per aquests rodals. Mas no és assimilable a Rajoy, per la senzilla raó que el primer encapçala un moviment polític per la llibertat d’un poble, mentre que el segon lidera la repressió contra aquest mateix poble. És així de senzill. Algú d’esquerres, com incansablement es proclama Pablo Iglesias, hauria de tenir una mica clara la diferència entre els dos personatges. En lloc d’això, ens explica no sé quina història sobre Grècia, que, com tothom sap, passa pel seu moment políticament més estimulant.
Pablo Iglesias i Podem tenen ara l’oportunitat de vacil·lar tant com vulguin, però si no fallen els pronòstics arribarà un dia que seran alternativa de poder. I aleshores, molt presumiblement, s’hauran d’abraçar a algú, i hauran de dir a qui. Tal vegada, més enllà d’abraçar-se, hauran de fer alguna maniobra més íntima i fins i tot més obscena, perquè s’hauran de buscar algun amant. De moment, entre el programa que varen presentar a les eleccions europees del maig i els documents ideològics que emeten últimament, hi va la diferència entre un partit d’esquerra dura (no direm extrema) i un partit socialdemòcrata de centreesquerra, que és al que més s’assemblen actualment. No trigarà gaire a arribar el dia, vull dir, que hagin de triar amb qui abraçar-se. I les abraçades poden ser de dues menes: la dels Teletubbies, que en alguns països ha estat condemnada per sospitosa, i l’abraçada de l’ós, que a Madrid coneixen molt bé. És impossible saber cap a quina de les dues abraçades es pot inclinar Podem/Podemos en un futur més o menys pròxim, però és fàcil imaginar alguna hipòtesi. A Grècia el panorama polític és un desastre, però com a mínim els de Syriza (referent grec de Podem) no pardalegen tant. Van cap aquí o van cap allà. Deixi de fer-se l’interessant i digui alguna cosa, senyor Iglesias. Se suposa que vostè encarna la regeneració de la política espanyola. Doncs molt bé i enhorabona. Però comença a assemblar-se prematurament a Rubalcaba. Menys proclames, menys consignes i més propostes. I abraci’s amb qui vulgui, home, que les abraçades no fan mal.
