Publicitat
Publicitat

Pacte fiscal i consens, vigilem!

La cimera sobre el pacte fiscal celebrada dimecres va demostrar que, almenys, totes les forces polítiques catalanes estan d'acord que l'actual sistema de finançament de la Generalitat s'ha de canviar, ja que proporciona a Catalunya uns ingressos insuficients que no es corresponen amb el nivell de renda i riquesa del país. També hi ha consens en el fet que Catalunya té un dèficit fiscal excessiu i que un nou sistema de finançament el pot reduir. Aquest consens s'ha de valorar positivament.

Ara bé, després de sentir les declaracions dels diferents partits polítics sobre el resultat de la cimera es constata que no hi ha un consens sobre els pilars bàsics que ha de tenir el pacte fiscal. Els dos grans partits -PSC i PP- que estaven més lluny del model defensat per CiU, ERC i ICV a la comissió del Parlament s'han mogut de les seves posicions inicials sobre el pacte fiscal. Però el PSC es mou en una ambigüitat que no permet saber gaire bé si defensa un canvi de model o una millora de l'actual, mentre que el PP clarament es posiciona per aquesta última opció.

Davant d'aquests posicionaments, l'objectiu d'aconseguir un consens que incorpori el màxim de forces polítiques té un perill: el de consensuar unes bases àmplies i ambigües que facin que els diferents partits s'hi sentin còmodes, però que cadascú les interpreti de manera diferent. I si aquest és el resultat, no es pot anar a Madrid a negociar el pacte fiscal, perquè no hi hauria una única veu i cada partit defensaria coses diferents.

Els partits que defensin el pacte fiscal que ha d'arribar a Madrid s'han de posar d'acord en una qüestió bàsica: que aquest nou pacte representi un canvi de model de finançament en relació a l'actual. I perquè hi hagi un canvi de model s'han de complir dues condicions. La primera és que la Generalitat, mitjançant l'agència tributària catalana, administri tots els impostos que es recaptin a Catalunya, llevat, si es vol, dels de caràcter municipal, que són gestionats pels governs locals. Així mateix, l'administració tributària s'ha d'entendre com la capacitat de gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar els tributs. Aquest aspecte és l'essència del canvi de model.

El sistema actual es basa en el càlcul de les necessitats de despesa de la Generalitat, i una vegada calculades es traspassen els recursos per finançar-les mitjançant tributs cedits -però gestionats per l'Estat- i transferències de recursos. El problema és que les necessitats de despesa estan subestimades i la falta de lleialtat institucional del govern central dificulta que arribin els recursos. El nou sistema, en canvi, garantiria que tots els ingressos fiscals generats a Catalunya anessin a parar a la Generalitat. A partir d'aquí, el govern català faria a l'Estat la transferència de recursos corresponent per contribuir a les seves càrregues generals i a la solidaritat amb les altres autonomies.

La segona condició que ha de complir el nou model de finançament és que la relació de la Generalitat amb l'Estat tingui caràcter bilateral. Això vol dir que quan el govern de Catalunya s'assegui a la taula per negociar les qüestions relatives al finançament només hi hagi assegut el govern central. Aquest objectiu tan sols es pot aconseguir si sortim del model de finançament comú, que és l'establert per la Lofca. Per tant, Catalunya ha de tenir un model de finançament propi i singular, però fora de la Lofca. La fórmula és senzilla. De la mateixa manera que en disposicions addicionals la Lofca estableix que el País Basc i Navarra tindran un model de finançament propi, també amb una altra disposició addicional ho pot fer per a Catalunya. Posteriorment, s'hauria d'elaborar una llei que regulés aquest model propi de Catalunya, igual que hi ha la llei que regula el sistema de concert econòmic de què disposa el País Basc.

El perill de no sortir de la Lofca, encara que aquesta llei inclogués alguna especificitat per a Catalunya, és que segurament el canvi de model no podria donar-se en tota la intensitat desitjada, dificultaria la relació bilateral esmentada i seria més fàcilment generalitzable cap a altres autonomies. I Catalunya sap molt bé que el cafè per tothom no li ha anat bé.

Per tant, vigilem! Les qüestions anteriors són les que no es poden sacrificar per ampliar el consens, i han de ser les línies vermelles que a Madrid no es poden alterar. En canvi, hi ha altres aspectes a negociar a Madrid, com el sistema de càlcul de la contribució a fer a l'Estat i la quantia d'aquesta contribució, que de tota manera ha d'assegurar una reducció substancial del dèficit fiscal que Catalunya pateix actualment.

És cert que les possibilitats que el govern central accepti aquestes condicions per al pacte fiscal són molt escasses, per no dir que inexistents. Els catalans ho sabem, però només aquest nou pacte fiscal pot satisfer el desig actual dels catalans per millorar el finançament. Crec que actualment les aspiracions d'aconseguir noves quotes d'autogovern per part dels catalans van molt per davant d'alguns partits polítics. En conseqüència, qualsevol solució que rebaixés aquest nivell d'autogovern crearia molta frustració i no s'entendria.

Si el pacte fiscal amb aquestes característiques fracassa, no serà un fracàs del govern de Catalunya, sinó una negativa del govern espanyol. Llavors, el pas següent serà preguntar als catalans què volem fer.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT