Pagar pels serveis públics
L'actual situació d'estancament dels ingressos impositius fa necessari explorar noves fórmules de finançament dels serveis públics. Cal tenir en compte que el cost dels serveis sempre l'acaben suportant els ciutadans, ja sigui com a contribuents o com a usuaris. També cal assenyalar que la major part de la despesa pública es finança amb impostos, i que aquests impostos representen a Espanya el 90% dels ingressos no financers. Per tant, la major part dels serveis públics els financen els ciutadans amb el pagament d'impostos basats, en major o menor mesura, en la seva capacitat econòmica. Malgrat que existeix la possibilitat d'augmentar-los, és cert que cal buscar vies de finançament complementàries com les que impliquen que els usuaris cobreixin una part del cost del servei a través de taxes, preus públics, tiquets moderadors, peatges, etc. Aquest tipus d'ingressos es poden utilitzar per finançar els serveis que presta el sector públic però que no són essencials, sinó complementaris. En els darrers anys, les administracions han anat augmentant el catàleg de prestació de serveis, però no tots són bàsics ni essencials. Per això, si es vol mantenir el nucli de l'estat del benestar caldrà delimitar quines són les despeses bàsiques que ha de prestar el sector públic i, aquestes despeses, finançar-les via impostos. En canvi, per a les que tinguin un caràcter més complementari s'haurà d'implementar un sistema en què l'usuari contribueixi a finançar-ne una part. De fet, en molts casos ja existeix aquest copagament per part de l'usuari (escoles bressol, escoles de música, museus i universitat, entre d'altres).
La qüestió és quina part ha de ser finançada per l'usuari i com implementar aquest pagament. Una de les crítiques a la utilització d'aquests ingressos és el fet que són regressius. Això és així per dos motius. En primer lloc, perquè són les persones amb rendes mitjanes-baixes les que acostumen a utilitzar els serveis públics amb més intensitat: els individus de rendes mitjanes-altes normalment es proveeixen d'aquests serveis en el sector privat (sanitat, educació, cultura, etc.). En segon lloc, per facilitar l'administració i gestió d'aquest tipus de pagaments, es dissenyen de manera molt senzilla i en molts casos com un preu fix. Aquest és el cas de l'euro per recepta. I és evident que amb aquest disseny no tothom fa el mateix esforç, és a dir, no tothom dedica el mateix percentatge de renda a pagar el servei. En l'euro per recepta és evident que no fa el mateix esforç un mileurista que un alt executiu.
Ara bé, aquest és un problema que es pot resoldre aplicant una política de taxes i preus públics que tingui en compte la capacitat econòmica dels individus. Aplicar una política de tarificació d'aquest tipus suposa augmentar el cost de gestió d'aquests ingressos, però els desenvolupaments informàtics ho fan tècnicament viable. Un altre problema que pot comportar establir sistemes de copagment en funció de la renda és que penalitza els contribuents que compleixen amb les seves obligacions fiscals. Si com a indicador de renda s'utilitza la renda declarada a l'IRPF, que és el més fàcil i habitual, queden afavorits els que tenen rendes ocultes o tenen un tractament a l'IRPF més favorable a l'hora d'estimar la base imposable. Ara bé, cal dir que també hi ha mecanismes per solucionar aquest problema, tot i que tenen gran complexitat. Per tant, malgrat que existeix un cost de gestió, tècnicament existeix la possibilitat d'implementar taxes i preus públics de manera que es redueixi la regressivitat que porten implícita.
Si s'aconsegueix fer una bon sistema de tarificació, la utilització d'aquests mecanismes d'ingrés, basats en el copagament en funció de la renda, poden ser una alternativa per mantenir els serveis públics de manera universal i garantir l'accés a tothom.
A més, el fet que siguin els usuaris els que es facin càrrec d'una part del cost del servei fa que hagin de valorar bé les decisions sobre el seu consum. Així es promou la conscienciació que els serveis públics tenen un cost i es trenca amb la idea que "el que és públic és gratuït". Aquesta major percepció del cost pot ajudar a racionalitzar la demanda del servei i, en alguns casos, evitar l'excés de demanda de determinats serveis públics que es produeix quan es financen via impostos. A més, que tant els gestors públics com els usuaris siguin més conscients del cost dels serveis incentivarà a realitzar una gestió més transparent i eficient.
Ara bé, cal tenir clar quin és el principal objectiu de les taxes i preus públics, si recaptatori o de racionalització de la demanda, per dissenyar adequadament aquests ingressos. Per exemple, és difícil que l'euro per recepta que entra avui en vigor serveixi per moderar la demanda de medicaments, atès que el preu és reduït i, per tant, difícilment desincentivarà el consum. Però, a més, cal tenir present que qui prescriu la recepta és el metge, no l'usuari (malalt) i, per tant, la introducció d'aquest pagament no té per què canviar l'hàbit de receptar dels metges, que es mouen per criteris sanitaris i no econòmics. Així doncs, està clar que aquest és un exemple d'instrument recaptatori i no de moderador de demanda.
