Panorama després de l’escaramussa
Odio donar-me la raó a mi mateix, entre altres coses perquè penso que la raó està sobrevalorada, i tampoc no té gaire mèrit perquè ja es veia a venir, però vaig gosar anunciar des d’aquesta mateixa columna que el PP, amb Don Mariano al capdavant, guanyaria les eleccions de diumenge. El que no m’imaginava és que a sobre ho farien d’una manera més que prominent, i que els nens de colors haurien d’acopar les ales que duien tan desplegades. Ni sorpasso, ni reformisme, ni res de res. Els que es presentaven com els quatre grans, els que es negaven a mantenir debats amb formacions que òbviament consideraven menors, s’han trobat amb un panorama essencialment idèntic al que ja coneixíem, si de cas amb un PP més catxes que mai. Caldran de tota manera pactes i negociacions per formar govern, si és que es forma i no anem encara a unes terceres eleccions, però fins i tot un infant és capaç de veure que qui té totes les de manar a l’hora de formar aliances són Mariano Rajoy i la seva banda, que varen voler veure en aquestes eleccions una mena de segona volta de les anteriors. Això, en un país que no ha tingut mai un sistema de segones voltes, sona més aviat a acudit macabre.
Algunes veus, no sé si benintencionades o sarcàstiques, varen arribar a plantejar les eleccions de diumenge com una mena de segona volta de les anteriors. Això, en un país que no té tradició de segones voltes ni per mal de morir, sona com un acudit entre naïf i macabre. No tan sols de segones voltes, és que Espanya té moltes tradicions, algunes d’elles molt vistoses, però no és una d’elles la de la democràcia, que es basa en la separació de poders, que només ha aparegut per aquí com les cares de Bélmez o aquestes efígies de Jesucrist que s’apareixen quan s’enceta un pernil d’Azuaga.
Només una cosa queda clara, però també ja la sabíem: que Espanya i Catalunya, formant part d’un mateix estat, tenen comportaments polítics que se situen a una distància sideral, i n’hi ha prou repassant els resultats que ja coneixem tots per comprovar-ho. No hi pot haver realitats polítiques més diametralment diferents i més irremissiblement destinades a acabar seguint cadascuna el seu propi camí. Qui pensi que el que va tenir lloc diumenge va ser una batalla s’equivoca: va ser una simple escaramussa, cara, això sí, però una escaramussa i res més. La batalla de debò comença ara, i a fe que serà cruenta.
Perquè si se suposava que havíem arribat a la fi del bipartidisme a Espanya, i a una fase de desconnexió en divuit mesos de Catalunya respecte d’Espanya, em sembla que ens podem esperar asseguts. O més ben dit, ben dempeus i alerta. La guerra bruta no ha fet més que començar, les clavegueres de l’Estat expel·leixen una fetor més nauseabunda cada dia i el procés de degradació s’accelera sense aturador. Com deia aquell, cordeu-vos els cinturons.
