Paradisos cardenalicis, refugis infernals
No em va sorprendre llegir que Tarcisio Bertone, el cardenal que exercia com a secretari d’Estat del Vaticà amb el papa Ratzinger, viu en un àtic de 300 metres quadrats. Però sí que em va sorprendre l’obscenitat de la seva resposta quan el van acusar de pagar les reformes de la seva llar humil amb 422.000 euros provinents de l’Hospital Pediàtric de la Santa Seu: “Hi deu haver uns trenta cardenals que viuen en apartaments més grans que el meu”. No vaig poder evitar imaginar-me’ls, amb els seus gestos litúrgics, caminant ingràvids com una bombolla de xampany per la gran bellesa dels seus apartaments romans. Una coreografia atomitzada en trenta pisos diferents, però que forma un únic, i culpable, ball coral.
El diari del mateix dia parlava de Nadal. No del període que celebren els cardenals, sinó de l’illa (l’illa de Nadal) on Austràlia entafora els refugiats que, buscant la seva costa, són interceptats al mar. En la descripció d’un testimoni palestí s’hi endevinava un ball coral molt diferent del dels prelats: un amuntegament malalt i claustrofòbic. És l’anomenada solució del Pacífic, una astúcia del govern australià per expulsar tothom qui pretengui arribar per mar al país i demanar-hi asil. Es va treure l’illa de Nadal de la zona de migració, és a dir, del territori australià en què un nouvingut pot demanar el reconeixement de la condició de refugiat. Es va intensificar la vigilància marítima de l’exèrcit i es va construir un centre de detenció a l’illa. També es van enviar sol·licitants d’asil a centres de detenció construïts en illes de tercers estats. La política va durar del 2001 al 2007 i va esdevenir de seguida una fita de les respostes infames als moviments migratoris. El 2012 el govern australià la va estudiar, la va endurir i la va recuperar.
Barrejar les dues imatges no és demagògic, perquè en realitat no constitueixen més que un sol fenomen, una sola coreografia d’abast global. Els àtics cardenalicis són una forma més de la indulgència milionària que busca refugi a Panamà. Alhora, la solució del Pacífic guarda una semblança ominosa amb l’acord entre la UE i Turquia: sobre el paper, la que podríem anomenar solució del Mediterrani sí que permet demanar asil als refugiats abans no siguin expulsats de Grècia, i obliga la UE a assumir-ne tants de provinents de Turquia com persones enviï a aquest país; però ningú sap del cert fins a quin punt es complirà l’acord, i resulta molt simptomàtic que la tasca fiscalitzadora dels mitjans ja s’estigui trobant dificultats. La utilització de la Turquia d’Erdogan com a tercer estat o, més ben dit, com a rebotiga fosca -el text de l’acord insulta la intel·ligència en considerar aquest país un “estat segur” per als refugiats-, acaba de reforçar la semblança entre dues argúcies legals que només miren d’abillar amb normes paralegals i estats mercenaris el que no és més que un fangar moral.
Uns es mouen lleugers com bombolles, o com bits que arriben per cable a un paradís fiscal. Altres malden per arrossegar-se milers de quilòmetres i acaben trobant-se en una presó. La globalització ha arribat a les classes socials -i la tensió va pujant.
