Publicitat
Publicitat

Pot continuar la primavera quan ja ha arribat l'hivern?

Ara és l'època de l'any en què els estudiants asiàtics sol·liciten l'ingrés a les universitats nord-americanes. Cada dia són més nombrosos els joves orientals ambiciosos que posen les seves esperances en l'educació i la cultura nord-americanes, amb el somni d'un futur brillant. Paradoxalment, precisament quan el somni americà es posa en qüestió i s'esvaeix engolit per la crisi econòmica, precisament quan la democràcia liberal s'està desintegrant, i precisament quan les grans obres de la cultura occidental s'enfonsen en la tafaneria, en disputes desagradables o en consells per a teràpies miraculoses, una multitud d'asiàtics acudeixen allò on creuen que es troba el centre de la civilització i la saviesa: la universitat dels EUA. Mentre els bancs de l'Àsia financen el sistema de vida americà i els fruits del treball d'esforçats asiàtics omplen els centres comercials, els estudiants orientals encara creuen que l'antiga glòria segueix en peu i els pot oferir dos segles de saviesa.

La paradoxa també funciona en sentit contrari. Cada dia són més els joves nord-americans ambiciosos que estudien xinès i que van a la Xina per conèixer el futur i buscar oportunitats en el món empresarial. Molts dels meus alumnes de Stanford em diuen que se senten atrets pel dinamisme de la Xina i la rapidesa dels seus canvis, i que admiren la cultura xinesa i la "saviesa asiàtica". Tot plegat recorda la fascinació que en el passat van sentir els nord-americans per la cultura asiàtica. A la dècada de 1930, Pearl Buck, escriptora nord-americana i guanyadora del premi Nobel, va buscar en les terres xineses una virtut sòlida i la saviesa. I a la dècada dels seixanta, els hippies van recórrer al budisme i el taoisme a la recerca d'un mètode holístic per injectar vitalitat a una vida cada vegada més buida.

La paradoxa de l'obsessió xinesa per les coses dels EUA esdevé encara més desconcertant ara que els mitjans occidentals contínuament fan sonar l'alarma de l'amenaça xinesa i l'exèrcit nord-americà sovint deixa clar, amb el pal i la pastanaga, qui mana a l'est asiàtic. Però aquest tour de force no aigualeix la versió asiàtica del somni americà. És ben cert, i s'ha dit moltes vegades, que els asiàtics es miren els EUA amb ulleres de colors, si no trencades. A començaments del segle XX, les nacions asiàtiques admiraven el poder creixent dels EUA, després que la indústria nord-americana i els canoners occidentals derrotessin l'exèrcit imperial i entressin per la porta mig oberta. Quan algú se sentia pobre, feble, humiliat i veia que s'havia quedat enrere, és natural que mirés al poderós i intentés emular-lo. El poder dur de les armes es considerava el resultat o l'expressió d'un poder interior o tou anomenat cultura. Per això molta gent de la derrotada Xina va començar a emmirallar-se en Occident, sobretot en els EUA, que esdevenien així una primavera per al renaixement xinès. Els modernitzadors i revolucionaris xinesos, fins i tot en els seus períodes més antioccidentals i antiamericans, estaven enamorats del poder, la riquesa i la tecnologia d'Occident. El lema per allunyar-se d'una Xina hivernal i envellida i per acostar-se a la primavera occidental era "busqueu la riquesa i el poder". En el fervor revolucionari del gran salt endavant industrial de finals de la dècada del 1950, la consigna era: "Supereu els britànics i passeu al davant dels Estats Units". Tot aquest desig d'emulació era força comprensible quan Occident tenia l'aire d'una primavera, fins i tot d'un estiu massa madur, i projectava una imatge de fortalesa. Durant bona part del segle XX, l'essència d'Occident, la seva personalitat cultural, desprenia confiança i virilitat. És natural que els febles i efeminats, eclipsats pel poder real i imaginat d'Occident, imitessin el fort per tal que no els esclafés.

Tanmateix, aquest afany per posar-se a l'altura d'Occident es va produir quan la famosa obra del filòsof alemany Oswald Spengler La decadència d'Occident , que diagnostica el llarg crepuscle de la cultura occidental, reflectia el lúgubre estat d'ànim de l'època; quan sobre els carrers planava el pessimisme als anys trenta i els camps d'extermini d'Europa, Rússia i el Pacífic estaven sembrats de milions de cadàvers de civils i militars, quan les bombes nuclears amenaçaven de devastar les ciutats i reduir a ruïnes les glòries de la civilització.

En aquests temps tan difícils i inestables, quan tot sembla apuntar que es farà realitat la ja antiga afirmació de Mao que el vent de l'est s'imposarà al vent de l'oest, la creixent passió per la versió americana de la civilització occidental és un fenomen desconcertant. No sols són moltes les universitats nord-americanes que tenen retallades pressupostàries de conseqüències catastròfiques i afronten un excés d'alumnes a les aules, sinó que, a més, la mateixa estructura del coneixement és discutible. Potser les teories econòmiques dominants són un dels culpables del desastre financer i econòmic. Les teories polítiques es limiten a la democràcia procedimental i a les estadístiques electorals, i no es preocupen de construir unes organitzacions democràtiques fortes, fetes pel poble i per al poble. En les ciències socials, es gasten rius de tinta i molts esforços per descriure els malestars de la societat amb expressions elegants i gran precisió, però sense cap proposta de futur per posar remei a aquests mals. En el meu camp, el de les humanitats, els estudiosos de la literatura s'embranquen en les intricades filigranes de la creació literària, s'obsessionen amb el cos per augmentar el seu propi rendiment, com un cantant pop, o reinventen la roda amb nous tòpics o estrambòtiques propostes sense pensar en la missió humanística de transmetre "el millor que s'ha pensat i s'ha dit".

Això és el més desconcertant: és creïble que pugui continuar la primavera quan ja ha arribat l'hivern?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT