Paraules enverinades
ELS CONVERSOS. El sobiranisme ha crescut per l'addició d'una gran quantitat de conversos que m'agradaria classificar en tres grups: primer, els que eren independentistes de cor però rebutjaven la idea perquè la trobaven irrealitzable; segon, els que s'han atipat de la situació actual per raons econòmiques o d'altra mena; tercer, els que han detectat un poderós canvi de vent i s'apunten -com fan sempre- al carro guanyador. Pot semblar una base una mica fangosa per a un moviment que vol ser majoritari, però és mèrit del sobiranisme haver-se apropiat dels malcontents gràcies a un discurs convincent i enraonat que la realitat ha anat consolidant. Les absurditats de la política espanyola hi han ajudat, sense dubte. Però un discurs merament reactiu no hauria permès una Diada tan serena, massiva, il·lusionada com la que vam tenir dimarts. L'independentisme català s'ha tret el passamuntanyes i ara és un producte per a tots els públics, una tendència tan transversal com ho és l'ecologisme. L'altre dia a Twitter algú deia, mig en broma, mig seriosament, que les CUP podrien tornar-se espanyolistes per por de semblar massa mainstream !
NOUS ARGUMENTS. L'èxit del discurs sobiranista és més vistós encara si el confrontem amb el desastre dialèctic dels seus adversaris. D'espanyolistes, a Catalunya, n'hi ha un pilot, però no tenen qui parli per boca seva. Ha estat un espectacle ben pobre el mutisme del PP, el desconcert socialista, les vacil·lacions d'Unió. I a Madrid -de moment- l'única resposta ha estat l'insult i l'amenaça: no us deixarem seguir a la Unió Europea, farem boicot als vostres productes, etcètera. És el discurs del despit que faria un marit abandonat. Un discurs que es contesta sol i que ens va a favor. Però això tot just comença i no dubto que en la futura confrontació discursiva l'espanyolisme compareixerà amb arguments més eficaços: convé que ens hi anem preparant. D'una banda, se'ns dirà que només ens mou l'egoisme, que ens desentenem de tot quan pitjor està tot i, sobretot, que posem en risc el futur d'Espanya i, de retruc, el futur de l'euro. El que amoïna Brussel·les no és la viabilitat de l'estat català, sinó la viabilitat de l'estat espanyol sense Catalunya.
LES EMOCIONS. I després arribarà l'hora de les emocions. La ràbia donarà pas a la tendresa i a les moixaines. Catalans, us estimem, us admirem, us necessitem, ens diran. Hem fet un llarg camí junts, no us volem perdre, ni a vosaltres ni a Tàpies ni a Miró ni a Gaudí ni als germans Gasol. I no faltarà un missatge específic per als catalans d'origen espanyol: compatriotes, no podeu renunciar als orígens, ni permetre que el politiqueig posi un mur insalvable entre vosaltres i la terra de la vostra família. Un argument clàssic però eficaç, el de la crida de la sang. Davant d'aquesta mena de campanyes, convindrà que el sobiranisme no perdi els nervis, no simplifiqui, no infravalori, no doni res per guanyat i no deixi ningú per convèncer. I convindrà també que la classe política catalana es prepari per bastir un projecte d'estat sòlid, rigorós, pluralista i fiable: d'ara endavant, amb les paraules no n'hi haurà prou. Tot i que són les paraules les que ho han desencadenat tot.
