Pariràs amb dolor (i escriuràs sèries per a dones)
Podria semblar un conte de l’Empar Moliner, però és una situació real. L’explicava la guionista Mar Coll, al festival Serielizados. Resulta que el seu últim projecte, després de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella, és una minisèrie de quatre capítols anomenada Carta al pare. Quan va presentar-la a Movistar+, els executius de la plataforma li van dir que estava molt bé, però que si podia canviar el personatge masculí protagonista -un home de 50 anys que ret comptes al seu pare- per una dona. Suposo que així la sèrie la podien vendre com a “femenina”. Ella va dir que no, que el protagonista era home. I Movistar+, feliçment, la va acabar comprant igualment.
No consta que a Tolstoi el seu editor li demanés si podia canviar la protagonista d’ Anna Karènina per un home, per fer la novel·la més masculina. Tampoc hi ha registres que es discutís convertir Madame Bovary en Monsieur Bovary. Però hi ha una pressió perquè les dones escriptores -i per tant també les guionistes- s’acoblin a una etiqueta diguem-ne “femenina” que és fonamentalment una compilació de clixés socials i culturals.
Hollywood té un deute històric amb les actrius, a qui tradicionalment ha pagat menys i, a més, les arracona quan comencen a presentar el més mínim símptoma d’envelliment físic. Però seria injust no consignar que alguna cosa es mou, pel que fa als personatges. Hi ha hagut un moviment important, l’últim lustre, per fer pel·lícules amb protagonistes femenines fortes: des de la Daisy Ridley de Star Wars: El despertar de la Força fins a la Jessica Chastain de La nit més fosca ; des de l’Emily Blunt de Sicari fins a l’Amy Adams de L’arribada.
Amb les sèries passa el mateix. Homeland té protagonista femenina i la sèrie seria diferent si es tractés d’un home. Però, al mateix temps, de cap manera es pot considerar una sèrie “femenina”, en el mateix sentit que The wire -protagonitzada fonamentalment per homes- ningú diria que és per se una sèrie masculina. Bé per les sèries que ajuden a superar els estereotips que llasten les dones. Ara bé, això no serà efectiu si es difon la idea que una sèrie amb personatges femenins, o escrita per una dona, apel·la només a les dones.
Falta molta feina a fer, i tant, però la normalitat també és tenir personatges femenins a les sèries en què el seu tret principal no prové del fet de tenir un cromosoma XX. I, per descomptat, que les creadores se sentin amb la mateixa llibertat que els seus homòlegs masculins a l’hora d’empescar-se històries. Que la reivindicació femenina o feminista sigui una opció, no un requisit.
