Publicitat
Publicitat

Parlar en català en la intimitat

Fa algunes setmanes varem poder assistir a un debat interessant al voltant de les declaracions que Gerard Quintana li va fer a l'Albert Om al seu programa El convidat. El Gerard Quintana deia amb perfecta normalitat que a casa seva sovint es parlava en castellà, cosa que fem molts si l'hem fixat com a llengua relacional, amb un amic o fins i tot amb la parella, de bon començament, i deia, també, que a casa es parlava castellà amb el seu fill. El cert és que molt probablement el Gerard Quintana parla indistintament català i castellà amb la seva família, la qual cosa, a més a més ens hauria d'importar ben poc.

El problema no és en quina llengua parla el Gerard o amb quina parlo jo, sinó el valor que se li ha volgut donar a tota expressió cultural que es realitza a Catalunya en llengua catalana. Hi ha un imaginari estès al país que pressuposa a tota persona que s'expressa artísticament en català una militància radical en el catalanisme lingüístic i sovint en el polític.

Confesso que mai ho entès del tot i que he estat víctima d'aquesta variant del pensament únic tan estesa a Catalunya. Hi ha gent que canta, escriu o fa cine en català perquè és la seva llengua emotiva, intel·lectual o simplement materna i després articula la seva vida personal amb criteris força diferents adaptats a circumstàncies puntuals. No es plantegen cap militància, ni cap voluntat transcendent; és simplement un fet normal.

La preeminència del català en el sistema educatiu català sols és defensable des del punt de vista de la cohesió social. I des del meu punt de vista és un argument de tant de pes que val la pena apuntar-s'hi sense discussió. Jo estic absolutament a favor de la immersió lingüística a l'escola, de la mateixa manera que estic a favor de la llibertat lingüística en la vida personal i professional de cadascú.

Ara bé, convé assenyalar algunes dades interessants. La defensa de la immersió lingüística té sentit en l'àmbit de las polítiques educatives i socials perquè ha estat un fantàstic vehicle per millorar la igualtat d'oportunitats de tots els catalans. El problema apareix quan aquest argumentari tan simple com el que ens remet a defensar una sanitat pública o una educació universal esdevé un instrument ideològic que dóna suport a una determinada concepció del país i de la societat catalana. Aleshores els principis d'equanimitat, diàleg i tolerància trontollen. A Catalunya hi ha immersió lingüística en totes les escoles menys en algunes d'alta gamma en què el català és una assignatura més: escoles privades, escoles estrangeres, etc. en què rarament s'hi matriculen fills de treballadors als quals convingui i beneficiï una major igualtat d'oportunitats. Són les escoles de les elits del país, no poques vegades intransigents quan es qüestiona l'hegemonia social del català. Virtuts públiques i vicis privats. No és res estrany a tota societat mínimament articulada i Catalunya evidentment ho és. El problema no és que passi això; el problema és que es moralitzi sobre la llibertat de cada ciutadà per triar, quan uns la poden pagar i altres no.

No pocs opinadors mediàtics de la catalanitat més radical han assenyalat amb èmfasi que faltaria més qüestionar el dret del Gerard Quintana a parlar el que vulgui i on vulgui. No seran pas ells qui posin en qüestió les llibertats individuals. Alguns no diuen el mateix en qualsevol cas o davant de qualsevol altra persona. És propi de mirades estretes i fanatismes polítics i culturals defensar els drets individuals quan el protagonista és famós, ric, poderós o nostrat o remetre'l a la grisor de les obligacions col·lectives quan és una veu anònima, o simplement no és tan nostrat.

La defensa del català ens obliga a tots, perquè és l'arrel sobre la qual creix la cultura catalana i l'únic element diferencial respecte a la resta de països, però parlar-lo amb exclusivitat no ens fa millors catalans. Quelcom tan evident ho tenen clar els danesos, els finlandesos o els suecs, països en els quals ens emmirallem i que desenvolupen una considerable part de la seva vida social, artística o intel·lectual en anglès.

A Catalunya hem viscut autèntiques croades sobre aquesta confusió, la darrera a la Fira de Frankfurt quan vàrem ser el país convidat. No hi havia cap diferència, cap conflicte real entre les posicions polítiques dels diferents partits catalans, tret del PP, i es va crear una polèmica monumental. Com en tantes altres coses alguns varen utilitzar la llengua per raons partidistes i ideològiques.

Personalment em sembla perfectament lògic que hi hagi qui demani l'opcionalitat educativa, una altra cosa és que jo la defensi. El problema és que si existís no pocs dels que ara l'esbronquen probablement s'hi apuntarien. Qüestió d'eficàcia, es justificarien.

Les tesis dels igualitaristes lingüístics haurien d'esperar que passi una generació. Quan el català estigui tan fortament arrelat que no trontolli al carrer, educar-se de manera bilingüe o fins i tot optar per un altre idioma no sols serà recomanable sinó enriquidor.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT