Publicitat
Publicitat

Pasqua

A la memòria d’Albert Piedrabuena

S’acosta Pasqua i em pregunto què vol dir celebrar aquesta festa en ple segle XXI. Vivim en una societat sortosament laica, que vol dir alliberada dels jous de la religiositat barrejada amb el poder. A Catalunya en sabem alguna cosa. Aquest alliberament ens hauria de permetre una reflexió serena sobre els misteris de la vida i de la mort humanes, que vol dir de la vida i de la mort de la nostra consciència d’ésser viu, d’ésser personal, carregat d’experiències i de memòries; oferidor d’amor, de joia, de dolor, de perdó, de pau, d’amistat, de consol...

És cert que darrerament sembla que se’ns vol imposar un laïcisme a ultrança, una mena de banalització total del que és transcendent i de la tradició espiritual en què s’arrela la nostra societat. Aquesta banalització priva moltes persones de la mera possibilitat de reflexionar sobre el sentit profund de les festes que celebrem, manifestació del neguit humà per explicar-nos, individualment i col·lectivament, què som i per què som. D’entre les festes assenyalades, Setmana Santa i Pasqua són, per a mi, especialment significatives. Ho dic des d’una perspectiva de persona creient, perquè no me’n puc desprendre, però també ho dic des de la perspectiva de la reflexió estrictament cultural o antropològica. En aquest temps de l’any, mort i resurrecció es donen la mà en el paisatge, en el reviure dels nostres cossos, en la moda, en la manera com consumim, en la forma com ens mirem i gaudim els uns dels altres. El despertar, el desvetllament de la natura en aquest temps de l’any, en aquestes latituds, és tan evident que no cal que m’hi entretingui gaire més.

La vida està feta de giragonses inesperades. Fa pocs dies vaig perdre un amic, un company fidel, bo, intel·ligent. L’Albert ha estat una de les persones que he tingut més a prop durant més anys seguits: a la vida personal, a la vida política i a la vida del servei públic. Tan jove com era -ha mort amb trenta-sis anys-, va ser un home clau en la configuració de l’equip que va transformar Barcelona entre el 2011 i el 2015. Però sobretot va ser clau per fer la vida més senzilla, més joiosa i més plena a molta gent. L’Albert tenia el do de posar de bon humor a qui s’hi acostava. Un do no gens comú. En ell la primavera ha mort en ple mes d’abril.

És des de la perspectiva d’aquesta pèrdua irreparable que penso en la Pasqua, que vol dir la possibilitat d’una resurrecció que signifiqui alguna cosa, en aquests dies tan durs. Si Pasqua és resurrecció, ¿com s’aplica aquest reviure a l’Albert? Alguns amics m’han dit: tu rai, que tens fe, i per tant tens consol. No els he respost, perquè no he tingut el coratge de fer-ho. Tanmateix, quan m’ho han dit he pensat: la fe en la resurrecció, ¿quin consol em donarà per a l’absència de l’Albert? Quin consol és no gaudir-lo d’ençà de la frontera de la mort? El vull aquí, amb tots nosaltres, en aquest costat de la vida, treballant, rient, projectant, amoïnant-nos, enfadant-nos, reconciliant-nos, caminant... No, la fe no és un atenuant del dol. No ens salva de la tristor inefable de la pèrdua. La fe no és una mena de placebo per anar tirant. Per això, amb fe o sense, plorem. Perquè com els infants, que encara no tenen les claus de la vida, no trobem explicació a un fet tan gros, més gros que nosaltres mateixos, com és el de la desaparició definitiva d’una persona estimada, que vol dir d’una part del que som. Perquè penso que aquest és l’element fonamental de la pèrdua, de la nostra Setmana Santa particular: en perdre un amic, en perdre una persona estimada, perdem una part del que ens ha configurat com les persones que som, ara i aquí, en aquest present radical que vivim. El present juvenil i jovial que ens imposen els signes dels temps i que ens prepara tan malament per a la pèrdua.

Només hi ha Pasqua si abans hi ha Divendres de Passió. Només recuperaré l’Albert en alguna mesura quan sigui capaç de treure’m de sobre el mal que em fa la seva absència. El temps, pensar-hi, dur-lo amb mi a tot arreu, aniran atenuant el dolor. Com a creient l’imagino en la plenitud del Déu que és Amor. Si no cregués, l’imaginaria integrat en els milions d’àtoms d’aquesta naturalesa esclatant que ens envolta. En totes dues situacions, el sé molt a prop meu, molt ençà i molt enllà de mi. És la meva Pasqua, en ple segle XXI. És la Pasqua de qui no es resigna a acceptar la mort perquè sí, com un destí, i s’aferra a la vida més sensual, la més sentida, la de l’amor, la que demana que el temps s’aturi quan ens sembla que, en aquest costat de la vida, ja som a la plenitud. La Pasqua no ens allibera del dolor, però ens humanitza, perquè ens dona esperança, aquí, avui. La mort com a major naixença de Joan Maragall.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT