Pastanaga fresca

Santi Vila, alcalde convergent de Figueres, ha llançat un advertiment que recollien ahir les pàgines d'aquest diari. "Tothom comença a adonar-se que si no hi ha pacte fiscal, el camí cap al secessionisme serà imparable", deia Vila. Molt bé.

Si ho repeteixen molt, potser ens ho arribarem a creure. El problema és que no és el primer cop que sentim aquesta música. Cada vegada que el catalanisme es planteja un repte que per endavant ja sap que acabarà en poc i brut, es tira del mateix dilema (a l'altra banda de l'Ebre prefereixen dir-ne amenaça): o caixa o faixa, es ve a dir. Si aquesta vegada no ens donen el que volem, estriparem les cartes i iniciarem un camí sense retorn.

Però l'únic camí sense retorn que hem vist fins ara és el de la claudicació i la negociació a la menuda. Va passar amb la Loapa, va passar amb l'Estatut, ha passat amb tantes i tantes línies suposadament vermelles que no s'havien de traspassar i tornarà a passar amb el pacte fiscal, que d'altra banda ja se sap que no té cap oportunitat de prosperar. Després la dita societat civil tornarà a sortir al carrer i els nostres polítics afirmaran que se senten obligats per l'esperit de la mobilització de torn. I prou, i llestos. A Madrid, no cal dir que els tremolen les cames només de pensar-ho.

El pacte fiscal no és més que la nova pastanaga que el catalanisme (aquest cop el de CiU) ha penjat al seu propi bastó. I el bastó té la mida dels anys que siguem capaços de continuar repetint el mateix disc ratllat.