Publicitat
Publicitat

Patriotisme d'en Fulgenci Nigorra

Una setmana intensa, la que ha viscut en Fulgenci Nigorra. Ahir va acompanyar els nens al primer dia d'escola, tal com tenen per costum de fer, perquè la Clara és metge a la pública i ara, amb les retallades, va més de bòlit que mai (com que ell és dentista a la privada, ho té millor per fer de més i de menys amb els horaris). Mentre veia com la Marteta i el Roger s'encaminaven, confosos dins el xivarri, cap a les portes dels barracons, va deixar anar un sospir tot esllanguit i va pensar que tant de bo prosperi el recurs de la consellera Rigau per mantenir el model d'immersió lingüística. "L'escola en català ara i sempre", es va dir, recordant l'adhesiu que regalava l'ARA per la Diada i que pensava enganxar en algun lloc ben visible de la consulta. Mentre conduïa, anava recordant les emocions dels dies anteriors. El mateix diumenge 11, quan al Parc de la Ciutadella (amb la Marteta a coll i sota un sol de mil parells de dallonses) va sentir cridar al Màrius Serra allò de "Català a l'atac!", es va sentir una mica almogàver. Ell ha estat sempre un defensor convençut del diàleg i la pedagogia, només faltaria, però quan sent les barbaritats que diuen a Madrid sobre Catalunya i els catalans, li puja com una cosa per l'estómac que si no fos perquè és de bona pasta no sabria com dominar. "Desperta ferro, collons!", crida en un semàfor, però de seguida es penedeix d'haver dit una paraulota.

Divendres a la nit, al concert dels Sopa de Cabra, en Fulgenci va tenir una altra pujada d'eufòria: en part per la nostàlgia (de joves, el seu amic Eudald sempre posava L'Empordà a tot drap al casset del cotxe quan sortien de farra, tot i que si s'hi afegien les noies, es decantava més aviat per Sau), però sobretot pel moment en què el Gerard Quintana va dir que per fi tenien les coses clares i que aquest país només té un camí. Volia dir que ja només ens queda declarar la independència, esclar, però és que en Quintana ja se sap que és molt poètic. La Marteta i el Roger també s'ho van passar molt bé al concert, tot i que són més dels Black Eyed Peas.

L'endemà dissabte, en canvi, en Fulgenci es va apenar una mica en assabentar-se de la mort de l'historiador Josep Termes, que no sabia gaire bé qui era però que ja es veia que havia estat com a mínim tan catalanista com el president Barrera. Que en pau descansin tots dos. Li va passar el disgust tornant a mirar el discurs d'en Pep Guardiola en rebre la Medalla d'Honor del Parlament, que ja deu haver vist trenta vegades pel YouTube i que cada cop el fa vibrar més. Quin home, en Pep. Enguany la Lliga i la Champions tornaran a ser nostres, i aquell portuguès malcarat, de qui prefereix ni esmentar el nom, s'hi haurà de tornar a posar fulles. Deixa el cotxe al pàrquing i repassa que la primera visita del dia és la senyora Poch, que ve a posar-se l'escalèxtric. Qualsevol dia d'aquests, pensa, em planto i em poso a parlar en català també a la consulta, i a qui no li agradi que no vingui. A veure què s'han pensat.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT