Grècia com a víctima

Llegeix la versió original en anglès

Des de l'esfondrament de Grècia hem sentit a dir moltes coses sobre el que han fet malament els grecs. Algunes de les acusacions són certes i d'altres són falses, però ni les unes ni les altres entren al cor de la qüestió. Sí, l'economia i la política gregues i, sens dubte, la societat hel·lena han comès greus errors. Però aquests errors no són la causa de la crisi que està destruint Grècia i amenaça d'estendre's per tot Europa.

No, els orígens d'aquest desastre es troben més al nord, a Brussel·les, Frankfurt i Berlín, on els polítics van crear un sistema monetari amb greus deficiències –que potser el condemnaran al fracàs–, i després van empitjorar els problemes d'aquest sistema substituint l'anàlisi per les prèdiques moralitzadores. I la solució a la crisi, si n'hi ha, ha de venir dels mateixos llocs.

Així doncs, parlem ara d'aquests errors grecs: en efecte, a Grècia hi ha molta corrupció i evasió d'impostos, i el govern grec s'havia acostumat a viure per damunt de les seves possibilitats. A més, la productivitat laboral dels grecs és baixa en comparació amb els nivells europeus: un 25% per sota de la mitjana de la Unió Europea. Val la pena assenyalar, però, que la productivitat laboral que trobem, per exemple, a Mississippí també és baixa en comparació amb els nivells nord-americans, i en la mateixa proporció.

D'altra banda, moltes de les coses que es diuen de Grècia no són veritat. Els grecs no són ganduls; al contrari, són els que treballen més hores de gairebé tot Europa, i sobretot treballen moltes més hores que els alemanys. Ni a Grècia tampoc hi ha un estat del benestar descontrolat, com els agrada afirmar als conservadors: el percentatge del PIB invertit en despesa social, que és l'indicador que se sol fer servir per valorar les dimensions de l'estat de benestar, és substancialment més baix a Grècia que, per exemple, a Suècia o Alemanya, uns països que fins ara han trampejat la crisi europea força bé.

Així doncs, ¿com és que Grècia té tants problemes? La culpa la té l'euro.

Fa quinze anys, Grècia no era el paradís, però tampoc estava en crisi. La desocupació era elevada, però no catastròfica, i el país anava tirant a la seva manera als mercats mundials, perquè amb les exportacions, el turisme, el tràfic marítim i altres fonts d'ingressos guanyava prou diners per pagar millor o pitjor les seves importacions.

Aleshores Grècia es va incorporar a l'euro, i va passar una cosa terrible: la gent va començar a creure que era un lloc on es podien fer inversions segures. De l'estranger arribaven a Grècia riuades de diners, que en part finançaven el dèficit del govern; l'economia creixia i la inflació augmentava, alhora que Grècia esdevenia cada vegada menys competitiva. Sens dubte, els grecs van dilapidar molt bona part de la riuada de diners –si no tota–, però això és el que van fer tots els que es van trobar atrapats a la bombolla de l'euro.

I aleshores la bombolla va esclatar, i en aquell moment es van posar de manifest les greus deficiències de base que afectaven tot el sistema de l'euro.

Feu-vos aquesta pregunta: ¿per què la zona del dòlar –també coneguda com a Estats Units d'Amèrica– tira endavant sense patir les agudes crisis regionals que afecten Europa? La resposta és que tenim un govern central fort que, en la pràctica, rescata automàticament els estats de la federació que tenen problemes.

Pensem, per exemple, en el que passaria ara a Florida si, quan va esclatar la seva enorme bombolla immobiliària, aquest estat hagués hagut de finançar la Seguretat Social i el Medicare exclusivament amb els seus ingressos, que havien baixat d'una manera abrupta. Per sort per a Florida, és Washington, no Tallahassee, qui ha assumit el deute, i això vol dir que Florida rep un rescat d'unes dimensions que cap nació europea podria somiar.

O pensem en un exemple més antic: la crisi d'estalvis i préstecs de la dècada del 1980, que va ser sobretot un problema de Texas. Els contribuents van acabar pagant una suma enorme per solucionar el desastre, però la gran majoria d'aquests contribuents eren d'altres estats, no de Texas. Un cop més, aquest estat va rebre automàticament un rescat d'una envergadura inconcebible a l'Europa moderna.

Per tant, Grècia, tot i que no està totalment lliure de culpa, té problemes per culpa de l'arrogància dels polítics europeus –en molt bona part procedents dels països rics–, que es van autoconvèncer que aconseguirien fer funcionar una moneda única sense un govern únic. I aquests mateixos polítics han empitjorat la situació en insistir, malgrat totes les proves en sentit contrari, que tots els problemes de l'euro han estat causats pel comportament irresponsable dels europeus del sud, i que tot tornaria a funcionar si aquesta gent del sud estigués disposada a patir una mica més.

I això ens porta a les eleccions gregues de diumenge passat, que al final no van arreglar res. Potser la coalició governant aconseguirà mantenir-se en el poder, tot i que ni això està clar (el soci menor de la coalició amenaça de deixar el govern). Però, sigui com sigui, els grecs no podran resoldre aquesta crisi.

L'euro només es podria salvar potser –diem potser– si els alemanys i el Banc Central Europeu s'adonessin que són ells els que han de canviar de comportament: han de gastar més i, sí, han d'acceptar una inflació més alta. Si no... Grècia passarà a la història com la víctima de l'orgull desmesurat d'altres.